Nens desobedients: com i quan posar limits.

Nens desobedients: com i quan posar limits.
Sovint els pares pedrem la paciència quan eduquem els nostres fills. Qui no ha desitjat tenir un manual de com ser pare/mare que expliqui què fer en cada situació? Perquè educar els nostres fills no és tasca fàcil, ho sabem!… I es pot tornar especialment difícil si tenen una conducta rebel i/o força desobedient.

Com a pares, som el principal model i exemple de conducta pels nostres fills i hem de saber com i quan posar límits. Limitar no és empresonar, sinó acompanyar en el bon camí de l’educació. Els petits són imitadors dels adults, ens tenen com a principal referència i actuen fent el que veuen al seu voltant. És per això que, a l’hora de posar límits als fills, ens hem de preguntar si la nostra conducta és coherent amb el que els demanem. Moltes vegades no som prou conscients d’aquest fet. Ara que estàs llegint això, para un moment i mira dins teu: Com actues? Crides en comptes de parlar? Sols dir paraulotes? Mentides? La nostra conducta està automatitzada fins al punt que no ens adonem d’aquests matisos tan importants. Si demanes al teu fill diàleg en comptes de crits, tu has de dialogar en comptes de cridar. Si demanes sinceritat, has d’intentar no dir mentides. Ens queixem de la conducta desobedient dels nens i volem que ells canviïn, o almenys que ho intentin. Però serà tasca difícil si nosaltres no donem un bon exemple de conducta. Aquest pas és fonamental.

A l’hora de posar límits als nostres fills, hauríem d’educar amb el que s’anomena disciplina positiva, a mig camí entre permetre al màxim i restringir al màxim. Hi ha pares que eduquen amb massa permissió i pares que eduquen amb massa disciplina. Evidentment, l’educació dels nostres petits no passa per una instrucció militar ni per un passotisme absolut. L’equilibri òptim entre ambdues formes d’educar i acompanyar en aquesta educació s’aconsegueix amb aquesta disciplina positiva, que advoca per una educació amb respecte, comunicació, empatia i amor. Hem de considerar la vulnerabilitat dels petits. No ens hem de relaxar i educar-los en la màxima permissió i cedir davant la insistent petició dels nens. Això no beneficia ni als pares ni als fills. Els pares perden autoritat i credibilitat, i els fills no aprenen ni entenen els límits. L’educació ha d’incloure unes normes de conducta coherents, acompanyades d’una explicació que sigui entenedora. No val allò de: “ho has de fer perquè t’ho dic jo” o “ho has de fer perquè sóc el teu pare/mare” o “quan siguis gran ho entendràs”. El nen té dret a un raonament i a una explicació de per què ha d’actuar d’aquesta manera, una explicació evidentment adaptada a la seva edat i capacitat de raonament.

Per educar els nostres petits en aquesta bona conducta i aprenentatge de normes i límits, nosaltres com a pares i educadors hem de respectar també certes normes:

  • Ens hem de mostrar emocionalment estables, o almenys intentar-ho. Saber gestionar les nostres emocions negatives, com la ira, ràbia o tristor, que solen manifestar-se quan perdem la paciència davant la conducta desobedient dels nens i nenes.
  • Hem de ser coherents i estables amb el que demanem als nostres fills. Si els demanem un cert esforç per a millorar la conducta, nosaltres hem de ser capaços també de fer el mateix o similar. Que vegin que tenen possibilitat de fer el que els demanem, perquè nosaltres anteriorment ho hem pogut fer. Els nostres fills ens imiten i hem de ser el mirall on ells es reflecteixen.
  • Hem de fixar-nos i premiar les bones conductes i els canvis i/o aprenentatges, per petits que siguin aquests. Reforçar aquesta conducta és molt positiu per a ells. De la mateixa manera que els cridem l’atenció quan la conducta no és bona, també hem de valorar la conducta adaptativa i l’esforç realitzat.
  • Si els posem un càstig, hem de mantenir-lo fins al final. Aquí entra en joc el xantatge emocional, els petits sovint intentaran manipular la situació, i ens intentaran convèncer què els traiem el càstig. Evidentment ha de ser un càstig que s’ajusti a la situació i a l’edat del nen o nena. I mantenir-lo fins al final, si no, perdem credibilitat.

Posar límits als nostres fills no ens ha de suposar una càrrega emocional negativa. Saber dir “no” de la millor manera possible es converteix en una bona eina per educar els nostres petits, encara que a priori ens sembli que atemptem en contra de la seva llibertat. Amb aquesta pràctica limitem certes conductes desadaptatives, i ajudem els petits a transformar-les en conductes molt més adaptatives socialment i emocionalment, afavorint a llarg termini el creixement personal dels nens i nenes.

Per Vanessa Galera.
Psicòloga. Col. num. 19623.

0

You may also like...