28. La Cala Tortuga

Anàvem amb la bicicleta per un caminet prop de la costa, la calor era insuportable; així que vam decidir apropar-nos a la platja per refrescar-nos una miqueta. El sol brillava amb força i pràcticament no hi havia onades. Ens vam posar el banyador i ens vam tirar a l’aigua. La Kira va anar a nedar mar endins, però jo, una mica més poruga, em vaig quedar a la vora on no m’enfonsava. Quan va tornar, em va dir que l’havien convidat a jugar a l’altre costat d’una roca que hi havia més enllà.

-Però com vols que hi vagi jo fins allà? Qui t’ha convidat?- li vaig dir.

-Doncs nedant! Com si no? Au va, anem i ja ho veuràs!-

-Em fa por anar tan lluny. I si m’ofego?-

La Kira va sortir ràpidament de l’aigua, va agafar el llibre màgic i es va posar a escriure. Del no-res va aparèixer una barqueta i un parell d’armilles salvavides.

-Som-hi!- Digué la Kira tot agafant les motxilles i pujant a l’embarcació.

Al cap de poca estona ja havíem arribat a l’altre costat i, per sorpresa meva, em vaig trobar dues parelles de tortugues jugant un partit de voleibol i un cranc que els feia d’àrbitre. Un munt de tortugues, crancs i estrelles de mar animaven un equip o un altre. Era tot un espectacle! De seguida van parar de jugar i ens van venir a rebre.

-Hola, benvingudes a la “Cala Tortuga”. Voleu jugar?-

-I tant, per això hem vingut, oi Kidi?- digué la Kira.

-Si, a mi m’agrada molt jugar però no sé si sabré, no hi he jugat mai…-

-No et preocupis, nosaltres us ensenyarem a jugar, és molt fàcil.- van dir les tortugues.

Vam estar aprenent i practicant durant una llarga estona. De tant en tant, però, ens ficàvem dins de l’aigua per remullar-nos i continuar. El públic ens animava i aplaudia.

Finalment ens vam posar a jugar un partit seriosament, la Kira i jo contra les dues tortugues. Va ser un partit molt renyit però finalment vam guanyar nosaltres, cosa que no els hi va agradar gaire, ni tampoc a l’afició. No enteníem res de res. Havien sigut elles que ens havien convidat i ens havien ensenyat. Per què no acceptaven haver perdut? Per sort, un cranc que mirava el partit ens ho va explicar amagat darrere d’una pedra:

-Em sembla que haureu de marxar corrent d’aquí si no voleu que us tanquin i no us deixin sortir mai més. Sempre fan igual! S’avorreixen i busquen nous contrincants, sobretot que no sàpiguen jugar. Els hi ensenyen una mica el joc i juguen un partit. Si perden, cap problema, els deixen marxar, però els últims que van guanyar els van tancar dins aquella cova i no els han deixat sortir mai més… correu, correu i salveu-vos! Estan molt enfadades!-

Sense pensar-ho, ens vam enfilar com vam poder a la barca i vam fugir. Les tortugues ens seguien molt de prop i quasi ens atrapen. Per sort, portàvem el llibre on vam poder escriure que la barca duia motor i vam poder desaparèixer d’aquella cala a tota velocitat, deixant aquella aventura inquietant lluny de la nostra vista.