32. La nit de Nadal

S’apropaven les festes de Nadal i la Kira i jo, buscàvem un lloc on passar-les. Primer, vam pensar anar a un lloc ple de neu per gaudir d’unes vacances blanques. Després, vam creure que seria millor un lloc càlid on no passar fred. Però finalment, vam decidir que les passaríem amb un amic de la Kira.

Vam arribar a casa seva la tarda abans de Nadal. No hi havia ningú, però ens havia deixat la clau a sota d’un test al costat de la porta. La llar de foc estava encesa, la casa plena de guarniments nadalencs i a la cuina hi bullia una olla plena de brou que feia una oloreta…

-On és el teu amic? No deu ser gaire lluny…-

-Vindrà molt aviat, ja ho veuràs…- contestà la Kira.

Però les hores passaven i no venia ningú.

-Ja quasi és de nit i el brou ja està llest. Parem taula i sopem o esperem una mica més?-

-Carai Kidi! Sempre sóc jo la impacient i avui, en canvi, la que tens pressa ets tu!-

-És que m’agradaria anar a dormir a veure si demà tinc un regal de Nadal.-

-Espera una mica més i veuràs quina sorpresa.-

Vam esperar una estona més i finalment:

-Toc, toc, toc.- van trucar a la porta.

– Qui deu ser? El teu amic no té una altra clau?-

– No, deu ser ell.-

– Bona nit!- digué un noiet, vestit tot de color marró i amb una barretina vermella.

-T’esperàvem de feia estona!-

-Perdoneu, però la nit de Nadal sempre tinc molta feina. Sopem?-

La Kira i ell es miraven amb gran complicitat i de tant en tant se’ls escapava una rialleta. Jo no entenia res, però vaig gaudir molt escoltant les històries tan extravagants que explicava aquell noiet; com un Nadal que havia anat a casa d’una nena que plorava perquè li feia pena picar-lo amb un bastó, o una altra que un nen no parava de donar-li pell de mandarina per menjar. La veritat és que eren unes històries ben curioses.

Un cop vam acabar de sopar, el noiet va agafar una manta, es va embolicar amb ella de cap a peus i va desaparèixer. En el seu lloc, hi havia un tronc, amb quatre potes, i una barretina vermella. No m’ho podia creure! Havíem sopat amb el Tió! De cop totes les històries que ens havia explicat tenien sentit.

-Què et sembla Kidi, agafem els bastons?-

-Som-hi! “Caga tió, que et donaré un cop de bastó; Tió, tió, caga torró, si no tens més, caga diners, si ja en tens massa, caga una carabassa. Caga tió, que et donaré un cop de bastó…”

El Tió ens va “cagar” moltes coses i el millor de tot, va ser que vam passar una nit de Nadal en molt bona companyia.

Bon Nadal!