35. La Rosa

El nostre camí a la recerca d’aventures i jocs seguia com era habitual, amb les històries que s’inventava la Kira que feien més amè el camí. En aquesta ocasió me’n va explicar una que m’era força familiar. Va començar a explicar-la quan ens vam trobar una rosa vermella com el carmí.

Deia així:

“Fa molt i molt de temps, quan les granotes es convertien en prínceps, hi havia dracs i bruixes, fades i bruixots, i les princeses esperaven dalt d’una torre que arribés el seu enamorat per salvar-les, una formosa princesa plorava desconsolada. Estava asseguda en una pedra a dalt de tot d’una muntanya i tallant els seus plors es va sentir una veu dolça que deia:

-Per què ploreu, bella princesa?-

-Qui parla?-digué entre singlots.

-Estic aquí al teu costat, em dic Rosa i fa estona que et sento. Què és això tan desastrós que et fa plorar?.-

-Espero a un ferotge drac a qui li he de servir de dinar.-

-Ja l’he vist aquest animal, es passeja per aquesta muntanya com si fos seva. I dius que t’ha de menjar?-.

-Si, cada mes li toca a una donzella ser el seu àpat i aquest cop m’ha tocat a mi… Què puc fer?-

-No et preocupis, princeseta, jo t’ajudaré.-

En aquells moments es van sentir unes petjades que s’acostaven amb força, era el drac que ja olorava el seu menjar.

-Estira’t a terra princesa a darrere la roca i no et moguis per res, jo distrauré a la bèstia.-

En aparèixer el drac, la rosa, amb el seu vermell intens, va començar a brillar amb tanta força que el va deixar cec. Després li va disparar les seves punxes al nas i finalment va deixar anar una fragància tan forta que el va enverinar i el va deixar estès a terra al costat de la princesa.

La princesa estava tan espantada que s’havia desmaiat. Quan va tornar en si al seu costat hi jeia un bell cavaller amb armadura que l’esperava per regalar-li una rosa vermella que havia portat d’un país molt llunyà. De seguida es van enamorar i mirant-se els ulls es van fer un llarg petó. I conte contat, ja s’ha acabat!”

-Estàs segura que anava així aquesta història?-li vaig dir de seguida.

-Què vols dir, que ja la coneixies?-digué la Kira.

-No ben bé… Recordo que una vegada em van explicar una llegenda que parlava d’un drac, una princesa i un cavaller i una rosa vermella, però em sembla que no era igual que aquesta. –

-Si, la llegenda de Sant Jordi, és aquesta la que t’he explicat. –

-Doncs em sembla que t’equivoques, perquè no anava com tu l’expliques. Va ser el cavaller que va matar el drac i de la sang en va aparèixer una rosa, no del drac un cavaller.-

-Si potser si, però a mi m’agrada més com te l’he explicat jo. No et sembla que així és més romàntica?-

-Ai Kira, tu i els teus romanticismes! Deixa-ho estar! Has fet que el camí no se’m fes tan feixuc. Continuem caminant a veure què ens trobem en aquell poblet que hi ha al final del camí.-

-Si som-hi! Tinc ganes de veure gent nova que m’expliqui històries!-

-Si i jocs!-