36. El poble Rosella

Quan vam arribar al final del camí, el poblet que havíem vist des de lluny havia desaparegut, en el seu lloc hi havia un camp ple de roselles.

-Que estrany! Hauria jurat que hi havia vist casetes just aquí…-
-Si Kidi, jo també les he vist.-
-Bé, no hi donem més voltes, ens quedem a passar la nit i demà ja continuarem el camí. Què et sembla?-

A la Kira li va semblar bé la meva proposta, vam fer un mos i al cap de poca estona ja dormíem.
L’endemà només sortir el sol, ens vam trobar envoltades d’un munt d’ulls que ens miraven sorpresos.
-Ai, quin ensurt!- cridà la Kira.
-Qui sou? D’on heu sortit?- preguntà un senyor baixet amb una cabellera llarga i blanca i un barret que de la punta, hi penjava un cascavell molt graciós.
-Som la Kidi i la Kira. Ahir a la nit ens vam quedar adormides al costat d’aquest camp de roses… On són les roselles? I aquestes casetes? On som?-
-Benvingudes al poble Rosella!-

Encara una mica desorientades els hi vam explicar que viatjàvem per diferents indrets per aprendre jocs i on poder escoltar històries i aventures per escriure contes ben divertits.

Molt contents de sentir les nostres paraules tots els personatges que ens envoltaven, van començar a córrer amunt i avall fent sonar aquells cascavells que portaven als barrets. Ens van muntar una gran taula i ens van convidar a un gran banquet que ens va portar fins a migdia. Després en un tres i no res, ho van desmuntar i en el seu lloc van muntar un gran escenari. Es va començar a sentir una música molt alegre i el més jove del poble d’un salt s’hi va plantar al ben mig i va començar a cantar un conte molt curiós:

“Senyores i senyors, nens i nens, gatets i gatetes, ocellets i ocelletes, conillets i conilletes, prepareu-vos per escoltar la història que us cantaré d’un nen que no tenia pessigolles i no podia riure. Tots els seus amics sí que en tenien i es passaven llargues estones fent-se pessigolles amb una ploma a la planta del peu, els uns als altres. El pobre noiet, veia com s’ho passaven de bé rient a tota hora, sense saber perquè ell, no sentia aquella alegria.

Un dia va decidir marxar a buscar una ploma que aconseguís fer-lo riure. Va preguntar a ocells de totes les mides i colors, i cap va saber donar-li la resposta. Finalment un petit colibrí, va deixar caure sobre el seu cap una de les seves plomes. Quan la va notar entre els seus cabells, va començar a riure sense parar. Quines pessigolles que feia, i que divertit que era. Ara sí que sabia com era passar-se el dia rient. Molt content, va tornar amb els seus amics i mai més no es va tornar a avorrir.”

Acabada la història i gairebé sense adonar-nos, van recollir tots els taulons de l’escenari i van desaparèixer. El sol s’havia amagat i un camp ple de roselles va sortir de sota els nostres peus.

Ara ho enteníem, la nit anterior el poble Rosella va desaparèixer sota d’aquell camp ple de flors, va ressorgir amb el sol i tornava a desaparèixer un altre cop amb la foscor. No ens havíem mogut del lloc on havíem dormit, només s’havia transformat quan havia sortit el sol.