El sentit del símptoma

A la infància són molts els símptomes pels quals els pares poden realitzar una consulta amb un professional perquè determinada conducta del nen/a preocupa, molesta i/o genera ansietat en un o en els dos pares, o perquè es crida l’atenció des de l’escola del nen/a. I és encertat atendre el símptoma, però no s’hauria de posar l’objectiu només en que determinat símptoma remeti perquè, en moltes ocasions, aquest té un significat darrere del nen o la nena, que, en tractar de silenciar només aconseguirem augmentar un malestar.

Recordo una nena que va realitzar una sèrie de robatoris al seu barri i escola i, malgrat ser una conducta que ha de reprimir-se i castigar-se, aquesta nena manifestava d’aquesta forma una situació familiar greu. Després va continuar amb fugides de la llar i amb conductes auto lesives. En aquest cas hi havia una situació familiar greu on fins i tot va ser necessària la intervenció dels Serveis Socials. Aquesta nena, denunciava a través de la seva conducta, una situació familiar que era insostenible, una alerta que, al no ser atesa, va ser en augment fins a arribar a autolesionar-se per obtenir d’aquesta manera l’atenció que requeria. En els nens adoptats el robatori és freqüent com una forma de supervivència que van aprendre en la institució on estaven, en un context on res els pertanyia, eren un altre nen entre molts d’altres. Les famílies adoptives, a poc a poc, han d’ensenyar-los que hi ha menjar per a tots a casa, que si s’acaba, se’n compra més, que no han de guardar-la a la seva habitació o amagar-la, ensenyant que està malament però comprenent des de l’empatia la seva causa, la seva raó.

Un altre cas és el d’un nen que roba, que es nega a ser marcat per la llei, com a nucli incipient de futures conductes delictives. És una forma de protesta, d’expressió, però que en el fons és una demanda d’ajuda, està demanant ser contingut, ser tingut en compte; ser valorat i només ho sap fer d’aquesta forma.

Amb aquests exemples de conducta de “robatori”, si només ens quedem en el nivell d’una conducta que ha de reprimir-se i castigar-se, no arribem a comprendre el sentit que hi ha darrere i que té un valor de missatge.

M. Mannoni diu: “En efecte, és poc freqüent que darrere d’un símptoma no es percebi un cert desordre familiar. Tot i així no és tan cert que aquest desordre familiar per si mateix tingui una relació directa de causa–efecte amb els trastorns del nen. El que sembla perjudicar el subjecte és el rebuig dels pares per veure aquest desordre, i el seu esforç en paraules per reemplaçar-ho amb un ordre que no és tal. El fet traumatitzant no és la confrontació del nen amb una veritat penosa, sinó la seva confrontació amb la “mentida” de l’adult. En el seu símptoma, la qual cosa el nen fa present és precisament aquesta mentida. El que perjudica no és tant la situació real, com allò d’aquesta situació que no ha estat verbalitzada amb claredat. Aquí assumeix cert relleu el no dit“.*

De res ens serveix reforçar o penalitzar la “conducta” que es pretén o que el nen/a porta com a símptoma si no comprenem que té un significat, perquè pot succeir que aquesta conducta remeti, però en el seu lloc se’n crearà una altra. En aquest sentit és aquest article, com a professional treballant des de la psicoanàlisi penso que no podem fer callar un símptoma, un malestar, amb reeducació, amb xerrades magistrals, amb reforços o càstigs, sense comprendre el veritable sentit d’aquest malestar. Perquè en l’actualitat, amb les presses, amb els valors de la societat de consum i amb la cerca de la “garantia d’un resultat” ens veiem temptats a donar autenticitat o valor a les teràpies curtes, efectives, ràpides, senzilles, en detriment d’altres on es busca la veritat, el valor d’enfrontar el veritable problema familiar, que pot ser més o menys greu, més o menys difícil d’assumir, però que negant-ho o buscant solucions ràpides el que es fa és augmentar aquest malestar.

*Maud Mannoni. La primera entrevista con el psicoanalista.