La violència i la paraula.

Mirant el programa que actualment s’emet a Mediaset em pregunto: Per què els pares necessiten algú extern a la seva família que vingui a posar límits a aquest adolescent descontrolat, agressiu, violent?
No només és un adolescent descontrolat i violent, que no treballa i no estudia i no té respecte. És un nen que va créixer sense límits, i sense respecte pels seus pares i altres figures d’autoritat. Que ara enfront de l’eclosió dels seus impulsos, de ràbia continguda, d’una malentesa independència i d’adquisició de força física, en molts casos, pot manifestar el seu malestar d’aquesta forma.

Però el que és necessari destacar és que la falta de límits, la falta de respecte a l’autoritat paterna, la contenció dels impulsos i l’agressivitat no estan instal·lats en el seu psiquisme ni en la dinàmica relacional amb els pares. El que ara s’observa i fa “soroll” és la conseqüència d’aquesta absència de límits.
Per això és de vital importància saber educar des de petits, posant els límits adequats i comprendre que són necessaris per al desenvolupament i creixement dels nostres fills. Estar d’acord els pares en quines coses es permeten i que no, deixar clares les conseqüències quan aquests no es compleixen i ser coherents i conseqüents amb els càstigs, és l’única forma de ser justos i d’ensenyar als nostres fills a ser-ho.

L’amenaça no té efecte i no genera responsabilitat, solament es compleix per satisfer al que amenaça. S’han d’explicar les conseqüències d’una acció, que les entenguin i que sàpiguen que si alguna cosa no està bé té un càstig que està avisat per endavant, que és clar i d’acord a la seva edat, i sobretot mantenir-ho, perquè si la nostra paraula no té valor, tampoc se’ns respectarà.

No es pot amenaçar a un nen dient: “no jugaràs a la Play mai més”, és un càstig que ell sap que no es complirà, que lògicament els pares no podran sostenir, que es diu en un moment d’enuig, i que l’efecte que hauria de tenir no s’aconsegueix, per tant cau en sac trencat, es pot dir: “tu saps que si fas això… et quedaràs sense jugar a la Play durant el cap de setmana”, és un càstig just, el nen/a ho sap, i si es compleix, que és el més important, ell haurà après la lliçó, però si els mateixos pares són els que no poden sostenir la seva paraula i complir-la, què podem esperar, què li estem ensenyant, què està aprenent?

Tornant a aquest programa, en tots els casos sorgeix un fet traumàtic, un conflicte familiar, o conflicte dels pares que aquest/a jove denúncia amb la seva conducta. Que a vegades estan relacionats perquè aquest fet o conflicte genera en els pares culpa i consenten molts dels seus comportaments sense comprendre que l’efecte d’aquest “no dit”, de silenciar el conflicte real, que no assumir-ho porta conseqüències catastròfiques que amb el temps es va empitjorant.

I és allí on els pares necessiten la figura d’un tercer que vingui a posar ordre, que pugui posar una tanca de contenció a tant dolor i silenci i permeti amb l’ajuda professional parlar d’aquest conflicte que s’amaga darrere i que surt com pot, fent mal a molta gent, especialment, per descomptat, als seus familiars.

L’alleujament i el fet de permetre reconèixer els seus terribles comportaments i conseqüències arriba de la mà de la paraula, quan poden expressar el que els passa o va passar, del que van sentir, com es van sentir.

El meu fill em va dir “saps el que és pitjor: que molts casos i més greus no es veuen aquí”, és cert i tampoc ens arribaran a la nostra consulta, i és una llàstima que joves que pateixen tant i tenen tant malestar no puguin trobar un espai on se’ls escolti i això pugui alliberar-los i treure’ls d’aquesta espiral de violència i sofriment. Sofriment que fan patir a les seves famílies però que sofreixen sobretot ells, encallats en un laberint sense sortida on es mina el seu futur.

Perquè com diu Frida Kahlo: “Emmurallar el mateix sofriment és arriscar-te al fet que et devori des de l’interior“.
Hem de recordar que l’adolescència suposa una revolució per als joves, és un període confús, ambivalent, dolorós, ple de contradiccions i caracteritzat per frecs amb la família i la societat.

Podríem dir que “créixer és dolorós, hi ha alguna cosa dolorosa en el creixement”, i el procés de molts dels nostres adolescents actuals és més dolorós, perquè la família o els pares, o l’entorn que haurien de funcionar com a factors protectors davant els factors de risc, no hi són, o hi són però absents en les seves funcions, donant lloc a situacions d’actuació, de delinqüència, de conductes sexuals desordenades, d’abusos de substàncies, etc.

És per això que en aquest moment crucial per al seu futur crec convenient brindar un espai d’escolta, no només d’orientacions i consells. Ajudem als adolescents i joves a expressar el que senten, a donar valor a la paraula i a buscar ajuda professional quan sigui necessari. Però també comprendre que l’educació amb límits, valors, afecte i estima comença des de petits. En una llar on això està present la “revolució adolescent” fa soroll però no és una tempesta que arrasa la vida familiar al punt que hagi d’intervenir un tercer perquè els pares són incapaços de suportar aquesta situació.