30. Un dia de Tardor

Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d’un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s’avorria i, com s’havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d’on sortia, va començar a parlar.

-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-

-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.

-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-

A mi ja m’estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins a l’última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.

-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-

-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-

-Molt bé! I mireu quines fitxes!-

De darrere el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.

Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d’aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:

-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l’arbre no em deixava marxar. Finalment m’he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-

En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.

-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-

Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.

Vaig mirar a la Kira i li vaig dir:

-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-

-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-

-Em sembla que forma part de l’encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d’una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s’escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d’elles. Hem d’acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-

La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L’encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:

-A partir d’ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d’algun perill.-

La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s’havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí l’endemà.