Català
Español
English
FrançaisLES CULLERETES DEL REI
En Marcel·lí III era el rei d’un petit regne. Era amable i sempre que podia ajudava els altres. Però quan s’enfadava era molt rondinaire i no parava fins que aconseguia el que volia. El que el feia enfadar més era no poder menjar iogurt, doncs, en aquell regne preparaven el millor iogurt de tot el món.
Un dia va passar una cosa terrible. Van desaparèixer totes les culleretes del castell. El rei estava tan enfadat que els seus crits se sentien per tota la contrada.
Les culleretes del rei eren molt especials. Les havien fet a mida per carregar la quantitat ideal de iogurt, i amb una forma molt peculiar perquè cada mos fos perfecte.
El rei va fer venir a tots els homes i a totes les dones de la rodalia i els va dir:
— Atenció! Qui trobi les culleretes, com a recompensa, em podrà demanar el que vulgui.
Tots i totes es van posar en marxa. Van buscar les culleretes per tot el regne. Però no les van trobar. El rei cada dia rondinava més, i la gent del poble cada dia estava més cansada de sentir-lo.
Una tarda va passar un foraster a prop del castell. Un pagès el va veure i li va preguntar:
— Bon dia senyor, vostè no és de per aquí, oi?
— No, estic de pas, vaig cap al nord, sóc detectiu — va contestar.
— Un detectiu? I què fa un detectiu? — va preguntar el pagès.
— Doncs investigo coses, trobo objectes, persones perdudes i resolc enigmes.
Aquell detectiu podia ser la solució. El pagès li va explicar el que havia passat amb les culleretes i el va portar cap al castell.
El rei va rebre el detectiu encantat. Tenia tantes ganes de trobar les culleretes que es van posar a treballar de seguida.
El detectiu va voler saber com feien servir les culleretes. La cuinera li va explicar que cada dia hi havia menys culleretes per rentar. Fins que un dia ja no en va trobar cap.
Va parlar amb la princesa, que feia servir una cullereta cada matí per menjar-se un iogurt amb fruites del bosc. Quan se l’acabava, deixava el bol del iogurt i la cullereta a sobre d’una safata i la cuinera ho recollia.
La Reina menjava dos iogurts cada dia. Un amb trossos de poma quan s’aixecava, i l’altre amb melmelada de préssec a mitja tarda. Quan se’ls acabava deixava el bol i la cullereta a la safata i la cuinera ho recollia.
I per últim, va parlar amb el rei. Cada dia es menjava deu iogurts. Un de pera quan es llevava. Un de formatge quan es rentava els peus. Un amb maduixes mentre es vestia. Un de melmelada de préssec després de dinar. Un de carabassa abans de la migdiada. Un iogurt amb cigrons quan es despertava de la migdiada. Un de coliflor a mitja tarda. Un de cireres per treure el mal gust del iogurt de coliflor. Un de pastanaga abans de sopar. I, al vespre, un de flors de camamilla perquè li feia mal la panxa de menjar tant iogurt.
— I on se’ls menja tots aquests iogurts? — li va preguntar el detectiu.
— A la meva butaca reial — va contestar el rei.
— I quan acaba de menjar què en fa del bol i de la cullereta?
El rei hi va pensar una bona estona.
— El bol el deixo a la safata… i la cullereta, no ho sé!
El detectiu va tenir una idea.
— Vull fer un experiment — va dir — esperi’m a la butaca reial — i va marxar.
El rei es va asseure a la butaca reial i el va esperar. El detectiu va portar un bol de iogurt i una cullera de sopa.
— Majestat, vull que es mengi aquest iogurt — va dir el detectiu.
— Però això és una cullera de sopa! No puc menjar iogurt amb una cullera de sopa — va rondinar el rei.
— Si us plau. Ho hem de fer per recuperar les culleretes.
El rei no ho va entendre però li va fer cas. Es va menjar el iogurt com si fes cent dies que no mengés. Després de posar-se l’última cullerada a la boca, es va emocionar molt, va aixecar els braços i va cridar:
— Boníssim! — I va llençar la cullereta enlaire amb tanta força que va anar a parar darrere de la cortina.
El detectiu va córrer cap a la cortina, la va moure, i darrere hi va trobar totes les culleretes que havien desaparegut. El rei es va quedar amb un pam de nas. Quina vergonya! Resulta que al final era ell qui les havia perdut.
Van fer una gran festa per celebrar-ho. Amb música, ballarins i iogurt per a tothom.
El rei li va recordar al detectiu que li podia demanar el que volgués.
— Puc demanar el que jo vulgui? Sigui el que sigui? — Va preguntar el detectiu.
— Has trobat les culleretes i m’has fet el rei més feliç de tot el món. Et donaré el que vulguis!
El detectiu va somriure i va dir:
— Doncs… hi ha una cosa molt especial, que m’ha agradat molt, i que voldria endur-me al meu país.
El rei escoltava amb atenció.
— El que més desitjo… són aquestes culleretes tan perfectes per menjar iogurt.
El rei es va esverar molt. Però no li podia dir que no, ho havia promès. El detectiu va marxar d’aquell regne amb el cavall carregat de culleretes i sentint de lluny com tornava a rondinar el rei.
Per Gerard Martí.
