El vestit de la Sofia

Les vacances d’estiu s’havien acabat i el dia abans de tornar a l’escola l’Ariadna no podia adormir-se de cap manera. No deixava de pensar en l’Aina, la seva millor amiga, que havia marxat a viure a una altra ciutat i ja no anirien a la mateixa escola. La trobaria molt a faltar.

L’Ariadna havia provat de tot: havia comptat ovelles, s’havia rentat les mans i havia respirat lentament durant una estona, tal com li havia ensenyat el seu pare. Però no hi havia manera, no s’adormia.

La seva mare sempre llegia una estona abans d’anar a dormir, i va pensar que potser a ella també li aniria bé. Va repassar tots els llibres que tenia a la seva prestatgeria. Tenia històries de tota mena però les seves preferides eren les d’aventures.

Se’ls havia llegit quasi tots, alguns més d’una vegada, però va trobar-ne un que no havia vist mai. No tenia títol ni cap dibuix a la portada, les tapes eren rugoses i atrotinades, semblava avorrit i potser l’ajudaria a adormir-se. El va agafar i va notar que pesava molt poc, molt menys que un llibre normal. Es va estirar al llit i el va obrir.

A la primera pàgina només hi havia el títol i estava escrit cap per avall. L’Ariadna va capgirar el llibre per poder-ho llegir bé i d’entre les pàgines va caure un trosset de tela brillant, de color blau cel amb brodats blancs. El va agafar. Era suau com la seda i estava tan ben cosit que semblava una obra d’art: les puntades eren perfectes i dibuixaven petites figures blanques sobre el fons blau. De seguida va imaginar-se que seria fantàstic portar un vestit fet d’aquella tela.

Va llegir el títol: «El vestit de la Sofia». Va posar el llibre del dret i va passar la pàgina. A la pàgina següent hi havia el dibuix d’una nena que estava plorant. Tenia els ulls grossos i verds, i algunes llàgrimes lliscaven per les seves galtes. L’Ariadna, commoguda, va acariciar la cara de la nena lentament. Però es va espantar quan va notar la pàgina humida. Les llàgrimes eren de veritat i relliscaven lentament per la pàgina del llibre. La nena del dibuix es deia Sofia i portava un vestit blau preciós. Estava trista perquè se li havia trencat un tros del vestit. L’Ariadna va agafar el pedaç de tela que havia caigut i va veure que era exactament el tros que li faltava.

Sense fer soroll, es va aixecar, va deixar el llibre sobre el llit i va anar a buscar fil i agulla per cosir el vestit de la Sofia. L’Ariadna va enfilar l’agulla amb el fil de color blau més semblant que va trobar i, com li havia ensenyat el seu pare, va començar a cosir el pedaç de tela a la pàgina del llibre, sobre el dibuix. Va ser sorprenent, amb cada puntada que feia, la nena del dibuix es posava més i més alegre. Quan va acabar de cosir el pedaç de vestit a la pàgina, el dibuix de la Sofia somreia d’orella a orella.

L’Ariadna també va somriure, estava molt satisfeta. I, de cop, va passar una cosa encara més estranya, va notar com el llibre començava a pesar més i més. Ara ja no era tan lleuger com al principi, fins i tot li costava aguantar-lo. L’Ariadna, meravellada per aquell llibre que semblava encisat, va veure que la resta de pàgines ara ja no estaven en blanc, sinó que estaven plenes de dibuixos de la Sofia, corrent amunt i avall i vivint aventures de tota mena amb el seu vestit blau sencer. A l’Ariadna li va encantar el llibre, i després d’haver-se’l mirat un parell de vegades, es va poder adormir.

L’endemà al matí, l’Ariadna es va llevar molt contenta i amb ganes de tornar a fullejar el llibre abans d’anar a l’escola, però, misteriosament, no el va trobar enlloc. Ni sobre la tauleta on l’havia deixat ni tampoc a la prestatgeria amb els altres llibres. Potser havia estat tot un somni? Va pensar l’Ariadna capficada.

Però quan va arribar a l’escola va passar el més sorprenent de tot. Just abans d’entrar es va posar a ploure, l’Ariadna va obrir el seu paraigües i va sentir una veu darrere seu:

—Hola! Em puc posar sota el teu paraigües?

L’Ariadna es va girar i es va quedar sense paraules quan va veure els ulls grossos i verds d’una nena que s’assemblava molt a la del dibuix del llibre. Les gotes d’aigua li lliscaven galta avall i portava aquell vestit blau tan fantàstic. Inclús tenia un pedaç com el que ella havia cosit a la pàgina del llibre. L’Ariadna, que estava molt impressionada va fer que sí amb el cap i es van posar les dues sota el paraigües.

—Moltes gràcies! Em dic Sofia i soc nova a l’escola. T’agraden les històries d’aventures? —l’Ariadna va somriure emocionada —Segur que serem molt bones amigues! —va dir la Sofia amb un gran somriure i les dues van entrar cap a l’escola agafades del braç.