La por a ser “diferent” a l’escola

Quan parlem de mestres o professors pensem automàticament en escola i alumnes. No obstant això, aquest pensament és incomplet ja que no pensem en una de les parts més importants de l’equació, la família.

I, per què dic això? Doncs perquè una de les funcions dels mestres i professors és la relació amb les famílies i aquesta part del treball queda sempre en segon pla. Això és així fins un dia que el tutor crida a la família i els proposa una reunió, és aleshores quan aquest termini de l’equació passa a un primer pla i comença el interrogatori al pobre nen o nena: Què has fet perquè el teu mestre ens vulgui veure? Ha passat alguna cosa avui a l’escola? I comença l’expectació per saber què dirà el tutor.

Arriba el dia de la reunió i els pares, preocupats, pregunten: Què ha fet? Què passa? El tutor calma els pares dient-los que el seu fill no ha fet res i que els ha citat perquè veu algunes coses que li agradaria comentar amb ells. És en aquest moment quan els pares tornen a posar-se nerviosos i esperen amb resignació alguna mala notícia que pugui dilapidar les esperances de veure que el seu fill o filla el dia de demà sigui enginyer, arquitecte, informàtic, etc. Ha arribat el moment, el tutor els demana si hi ha algun cas de dislèxia, trastorns de dèficit d’atenció o hiperactivitat a la família. Els pares es miren als ulls, com si una llosa de diverses tones els caigués a sobre, sense entendre el motiu ni el per què.

Comença el interrogatori al tutor per part dels pares. I això, per què? Si a casa és un nen normal. Per què no ens n’havien DIT res abans? Alguna cosa havíem notat, però això a aquestes edats és normal, oi? El curiós d’aquestes reunions és que la paraula que més es repeteix és normal. És com si els pares penséssim que hi ha un patró en el qual si el nostre fill o filla encaixa se’l pot considerar normal i, si no encaixa, és “una tara”. És en aquest moment quan el tutor ha de treure tota l’empatia del món i poc a poc anar trencant l’estereotip, que llevaneus gravat a foc els pares porten gravat a foc, sobre la normalitat.

Els pares que tenim una certa edat recordem com en la nostra època d’alumnes qui portava ulleres era el raret, estudiós o quatre ulls campió dels polls. Avui en dia la mentalitat ha canviat i a ningú se li acudiria pensar que un nen no és normal perquè porta ulleres. Doncs els temps han evolucionat i els pares hem substituït les ulleres de l’exemple anterior per parauletes com dislèxia, TDA, TDH, celíac… I parlo amb coneixement de causa i amb l’esperança de trencar el patró de la normalitat del que tanta por tenim de separar-nos.

A dia d’avui a qualsevol aula de vint-i-cinc alumnes, hi ha casos de dislèxies, TEL, retards cognitius, celíacs, intolerants a la lactosa, TDA, al·lèrgies als mosquits, TDH, entre d’altres. On és la normalitat de la qual no volem separar-nos? Què és ser normal? Què passa si el meu fill té dislèxia? I si la meva filla es diagnostica amb TDA, és normal o diferent?… Amb aquestes preguntes vull portar-vos cap a la reflexió i tranquil·litzar-vos, ja que són molts els pares que he vist plorar perquè al seu fill o filla se li ha diagnosticat una dislèxia.

Despertem, obrim els ulls, no és una malaltia terminal, és simplement un aspecte més dels milers que configuren la personalitat dels nostres fills.

I acabo recorrent a l’exemple citat anteriorment de les ulleres. Al nen o nena que hi veu malament, se li posen unes ulleres i problema resolt. Al nen o nena que té una al·lèrgia, un trastorn de conducta, del llenguatge… se’l deriva a un especialista que buscarà les “ulleres” adequades perquè pugui seguir el seu aprenentatge i arribar fins on ell vulgui. Ah! I sí, un dislèxic, celíac, TDA, TDH o al·lèrgic als mosquits, pot ser escriptor, cantant, enginyer… tot dependrà de la seva força de voluntat i motivació i no d’una mala paraula d’un tutor.