Adictes al mòbil.

Ja estem en un nou any, deixant enrere celebracions nadalenques, plenes de regals i més regals. De ben segur que molts nens i adolescents hauran rebut algun smartphone com a regal de Nadal o Reis. I ells… tan contents! I nosaltres, com a pares… preocupats.

I és que cada vegada són més els nens i nenes que a edats més primerenques tenen el seu primer telèfon mòbil. Abans, la preocupació dels pares es limitava a què els nostres fills es quedessin hores veient la TV. Actualment, el contacte que tenen nens i adolescents amb mòbils i/o tauletes, és desmesurat i preocupant. Un de cada quatre nens de 10 anys té un mòbil. Als 11 anys, la xifra és de dos de cada quatre. Als 12 anys, tres de cada quatre. Molt estrany és trobar un adolescent de 14 o 15 anys sense smartphone. Evidentment això comporta un risc potencial d’addicció. Segons experts en desenvolupament infantil i adolescent, l’edat mínima per a tenir un smartphone seria al voltant dels 16 anys, no abans. Però la societat impulsa als pares a regalar als fills el primer mòbil al voltant dels 12 anys, coincidint amb l’entrada a l’educació secundària.

Que el mòbil pot arribar a ser quelcom addictiu és un fet. Actualment ja es coneixen casos reals de persones addictes al mòbil. Quan pensem en addiccions, generalment hi ha una tendència a pensar en addiccions a substàncies (alcohol, tabac, drogues…) però també existeixen altres tipus d’addiccions no relacionades amb substàncies, les addiccions comportamentals, entre elles addicions al mòbil o a Internet.

En la societat actual, connectada al consumisme i al poder adquisitiu, pocs són els adolescents que no tenen un smartphone. La necessitat de sentir-se acceptat en el grup d’iguals fa pràcticament imprescindible aquesta eina de connexió amb la societat. La preadolescència i l’adolescència són etapes a on el nen se sent molt vulnerable, necessita l’acceptació dels seus iguals i dóna més importància a la xarxa d’amistats que a la família. Tenir un mòbil significa tenir acceptació social, poder estar connectat amb els seus pràcticament 24 hores al dia. I és aquí quan aquesta conducta pot esdevenir una addicció.

L’addicció al mòbil comparteix simptomatologia amb una addicció per consum de substàncies, ja que:

1. Es produeixen canvis fisiològics en el cervell, similars als produïts per consum de substàncies.

2. Es produeix abstinència: si el nen o adolescent es priva d’utilitzar el mòbil durant un temps determinat, pot patir canvis d’humor, irritabilitat, trastorns de la son i/o dificultats de concentració.

3. Es produeix tolerància, perquè s’arriba a un punt en què el nen necessita estar més temps amb el mòbil.

4. Un ús desmesurat del mòbil interfereix significativament en el dia a dia del nen o adolescent. Aquest darrer punt és clau per a determinar si existeix o no addicció. Si la utilització del mòbil comporta que el nen o adolescent baixi el seu rendiment acadèmic, tingui problemes per a agafar el son, estigui irritable o irascible si el mòbil no funciona bé, o experimenti angoixa si es deixa el mòbil a casa o es queda sense bateria, podríem estar davant d’un cas d’addicció al mòbil.

Més concretament, un addicte al mòbil presenta una simptomatologia característica:

– No pot estar més de 30 minuts sense mirar el mòbil.

– El sol tenir encès tot el dia, fins i tot de nit, i el deixa a prop quan dorm.

– Es posa nerviós davant la possibilitat de quedar-se sense bateria

– No pot sortir de casa sense el mòbil. Això es coneix com a nomofòbia (NO-MOBILE-PHONE-PHOBIA). Experimenta tal angoixa que ha de tornar a casa per agafar el mòbil.

– No pot deixar el mòbil quan està en reunions o àpats familiars.

– El mòbil és la primera cosa que mira quan es desperta i la darrera quan va a dormir.

Els preadolescents i adolescents són un col·lectiu molt vulnerable i un ús inadequat del mòbil pot desencadenar ràpidament una conducta addictiva. Si sospites que el teu fill o filla, pot estar “enganxat” al mòbil, no desesperis!

Unes simples pautes poden ajudar a superar aquesta addicció.

1. En primer lloc, la conducta d’imitació és clau. Per tant, el nen farà el que veu a casa. Si com a mare o pare, estem moltes hores amb el mòbil, serà difícil demanar-li que ell no ho faci!

2. Intenta que deixi el telèfon en silenci, especialment per a les notificacions que no siguin trucades. I que el deixi en un lloc de no visibilitat directa. Quan estigui estudiant o fent deures, millor que el papa o la mama s’encarreguin de guardar el mòbil durant aquest temps.

3. Hem d’ensenyar als nens i adolescents que durant certs moments en família, àpats, reunions, etc. el mòbil no ha d’estar a la taula. Aquests moments són per a dinar tranquil·lament i conversar amb la família, tant si som a casa o fóra. És important que entengui i respecti això.

4. Podem pactar un “time-out”, un moment o diversos moments al dia en què el nen no té accés al mòbil (independentment de si té deures o ha d’estudiar, seria un temps extra)

5. A la nit, el mòbil millor a la cuina o a qualsevol altre indret fóra de l’habitació del nen. El descans és molt important i amb el mòbil a l’habitació, encara que estigui apagat, existeix temptació de mirar-lo.

És fonamental que existeixi una bona comunicació pares-fills sobre l’ús del telèfon mòbil. Hem de donar pautes d’ensenyament i respecte.

Un mòbil no és una joguina, és un aparell sofisticat que pot fer que els nostres fills aprenguin noves formes de comunicació i socialització. Però com totes les coses, un ús inadequat del mòbil, pot portar a una addicció. La qüestió és saber utilitzar-ho correctament. Que els nens i adolescents aprenguin a controlar el mòbil i no arribar a un punt en què sigui el mòbil el que els controli a ells.