Adopció, Adaptació.

En moltes ocasions, davant comentaris de famílies que han adoptat, s’escolta l’opinió que els nens i nenes nouvinguts “són moguts”, “no paren quiets”, “no es concentren”, i, davant aquestes opinions, penso que és normal que sigui així. Sovint ens oblidem que estan en ple procés de canvi, d’adaptació, que no és un petit canvi en la seva vida… és que canvia la seva vida sencera!

Els adults i les famílies que adopten un infant saben que serà el seu fill, és molt esperat i desitjat, i desitgen ser els seus pares i formar una família. Però els nens no ho saben, generalment ningú els explica res, només saben que van de la Casa bressol o orfenat (que és el que coneixien fins ara), a casa d’uns adults que no coneixen i, en la majoria dels casos, no se’ls explica on aniran, qui són aquestes persones, quant temps hi estaran… Viuen primer en un lloc que no coneixen (generalment el país d’origen del nen/a) i al cap d’un temps van a un altre lloc, probablement un altre país on la llengua sol ser diferent.

Hi ha lògicament un canvi en la seva rutina i en els seus horaris. El que coneixia ja no hi és i perd així els seus punts de referència.
L’alimentació també sol canviar molt, ja que la majoria dels nens que estan institucionalitzats tenen una dieta monòtona, pobra en carns, peix i fruites.

La higiene diària també és diferent. En moltes ocasions les famílies m’expliquen la por i pànic que solen tenir quan fan el primer bany. Normalment no estan acostumats a usar el micròfon o l’aigua directament sobre el seu cap i aquest desconeixement fa que aquest acte tan senzill, que la majoria de nens gaudeix, per a ells sigui quelcom que els provoca por.

El dormir, que en la institució sol ser en companyia d’altres nens, també canvia. De sobte ha d’adormir-se en un lloc desconegut, i sol (es recomana que sigui així, que no se’ls porti a l’habitació dels pares). Per això, són habituals els problemes per agafar el son i la necessitat de la presència dels pares o d’una companyia que els tranquil·litzi. És habitual que es despertin plorant o amb malsons, fet que sol remetre al cap d’un temps i que és un bon signe de bona adaptació i vinculació.

I l’aspecte més important que es veu més afectat és el de les relacions afectives. Les relacions que tenia (bones o dolentes) eren el seu dia a dia, la seva realitat, la seva referència… De sobte aquests llaços són diferents i ha d’aprendre a sentir-se segur i tranquil, a estimar. És un aprenentatge que els porta més o menys temps a assimilar, depenent de cada infant.

Sentir-se fill és un procés que li portarà el seu temps, on aprendrà a sentir-se valorat, volgut, que se’l té en compte, que hi ha un vincle afectiu, a sentir-se part d’una família… però això no s’aconsegueix en una setmana, porta el seu temps. I per part dels pares, temps i paciència.

Inevitablement travessen un dol per allò que coneixien i abandonen, i comencen una nova vida en família. És volgut i valorat, però és un canvi molt gran i creu que s’esperen moltes coses d’ell, i tot això genera ansietat.

No ens generaria a nosaltres, adults i amb recursos, ansietat, incertesa i dubtes? El mateix hem d’entendre en ells, que ja han sofert en els seus primers anys de vida una dolorosa separació. Per què pretenem que, com si res hagués passat, aquest nen es comporti com qualsevol altre nen? Que de seguida comenci l’escola i aconsegueixi en poc temps el que altres nens han treballat des de fa anys continguts pels seus pares, la seva família, sense canvis importants i sense un dol tan dolorós com és, pel nen adoptat, haver estat abandonat pels seus pares?