El control d’esfínters.

Context evolutiu.

Al voltant dels dos anys, l’infant és capaç de caminar segur i asseure’s tot sol, fets que incideixen en la seva maduració psíquica. Té un tipus d’alimentació més variada, i els líquids en són un complement.
Sap el que és establir un canal de comunicació verbal i comença a fer ús de la paraula. Ens trobem davant l’infant que té un nivell d’autonomia considerable i, per tant, considerem que té les condicions favorables per a assolir el control d’esfínters.

Cal tenir en compte que aquest control és un aprenentatge que suposa per a l’infant una maduració del sistema nerviós. Això vol dir que es tracta d’un acte conscient que reclama tot un sistema d’intercanvis infant-adult.

Com abordar-ne el control.

Els petits entenen moltes coses molt abans d’arribar a expressar-les verbalment. Per tant, la nostra manera de tractar el tema seria explicar-li com ho pot fer, sense fer-lo sentir culpable quan no ho ha fet on nosaltres volem. De la mateixa manera que no li exigim que parli bé des del primer moment que diu alguna cosa, tampoc li podem exigir que, en un període de temps curt, controli totalment els seus esfínters.

És important que, d’entrada, l’infant estigui mínimament motivat a fer aquest control, per tal que el visqui com una superació i no com un càstig.

Quan el convidem a seure a la gibrella, hem d’anar sense pressa i respectar la seva voluntat. Si no vol seure i se li escapa, cal explicar-li d’una manera senzilla què ha passat i el que passaria si ho hagués fet a l’orinal (per exemple, acompanyar-lo al water gran, fent que ens ajudi a buidar la gibrella i estirant tot sol la cadena com a mostra de felicitació). Una hora més tard, li hem de tornar a proposar, i li farem notar que ho ha fet molt bé, perquè encara va sec. Sovint, els primers dies l’infant fa pipis molt curtets i seguits, ja que per a ell és tot un descobriment que emocionalment li crea un cert neguit, que acaba superant.

Pel que fa a les deposicions, si no té un horari regular, és aconsellable convidar-lo a seure després dels àpats. És important no fer-li agafar fàstic, ja que no diferència encara l’aparell excretor dels genitals.

Cal no prendre el control d’esfínters amb lleugeresa, però tampoc cal obsessionar-s’hi. Només cal que ens relacionem amb l’infant entorn d’aquest tema. És tan important que l’infant aprengui a controlar com que la nostra actitud sigui positiva i col·laboradora. No hi ha un temps establert per assolir el control. Pot trigar dos dies o dos mesos, però és important que donem a l’infant tot el temps que li calgui i que nosaltres tinguem l’absoluta confiança que arribarà a aconseguir-ho.

També recomanem no treure-li el bolquer per estar per casa i posar-li per a sortir, ja que així l’infant no sabrà quan s’ho pot fer a sobre i quan no (les nits són una excepció, perquè no pot fer-ne el control conscientment). Cal ser previsor i explicar-li que heu de sortir, i que cal dur una muda, una bossa de plàstic, un paquet de tovalloletes humides, tot allò que creieu que us cal per a sentir-se el menys incòmode possible si se li escapa. En cas contrari, la nostra “actitud excessivament molesta” li podria crear un sentiment de culpa que no ajudaria al control.

Quan fer el control.

És aconsellable dur a terme l’aprenentatge quan arribi el bon temps. No obstant això, si la situació no acompanya o l’infant no està gens motivat, no hi ha pressa; podem esperar a la propera primavera o quan l’infant ens faci demandes clares.

No és recomanable quan acaba de començar l’escola, ja que l’adaptació a unes persones, un espai i un ritme nou l’ocupa prou des del vessant emocional per a afegir-hi un altre canvi.