7. El fons del mar

Cansada de tant remar, em vaig quedar adormida. Quan em vaig despertar, vaig veure que per més que mirés al meu voltant, estava rodejada d’aigua. Notava com el ball de les onades em portaven mar endins sense que hi pogués fer res per evitar-ho. Estava una mica espantada, perquè tot i saber nedar, no havia vist mai tanta aigua junta, però al cap d’una estona, vaig veure com s’apropaven una dotzena de dofins que em transmetien una gran tranquil·litat.

-Hola!-digué en “Dufi”.

-Ets la Kidi oi? Hem sentit molt a parlar dels teus viatges i jocs…-

-Sí…- vaig contestar tímidament.

-Els dofins sabem moltes coses perquè llegim els pensaments de la gent, per això sabíem que vindries.- explicà en “Pufi”.

Llavors, em van donar unes ulleres de busseig per poder respirar a sota aigua, em van fer pujar a lloms d’en “Dufi” i em van dir:

-Agafa’t fort i no tinguis por… amb nosaltres no et passarà res.-

El fons marí era impressionant, ple de coralls i peixos de colors que em saludaven alegrement. Em van portar fins a una cova on hi havia un Castell cristal·lí adornat amb petxines de totes les mides; de dins, en va sortir un cavallet de mar convidant-me a passar. Aquell castell era de les Tortugues Marines, una família molt respectada per tots en aquella zona, famoses pels seus jocs.

-Vine Kidi, no tinguis por. T’ensenyarem un joc molt divertit, s’anomena “Escapa’t Peixet”…-

Vam fer dos grups, els dofins feien de “peixets” i les Tortugues i jo agafats de les mans vam fer una rotllana que era la “xarxa”. El cavallet vigilava que tots complíssim les regles del joc. Quan nosaltres aixecàvem els braços volia dir que tots els dofins podien nedar a dins i a fora del cercle sense problema, quan els baixàvem volia dir que es tancava la xarxa i tots els que estaven a dins en aquell moment quedaven eliminats. Abans de començar, però, havíem de comunicar al cavallet el temps que estaríem amb els braços aixecats per no fer trampes. El primer cop que vam jugar va guanyar en “Pufi”. Després vam canviar i els “peixets” érem nosaltres i la xarxa els dofins.

No hauria imaginat mai que es podia jugar a sota l’aigua, però va ser molt divertit. Malauradament per mi, el temps d’oxigen que tenia s’acabava i amb molta tristor em vaig haver d’acomiadar dels meus nous amics. Un altre cop vaig pujar a lloms d’en “Dufi” que em va acompanyar fins a on era la cistella del globus.

-Té, agafa aquest caragol de mar i posa’l a prop de l’orella, sempre que estiguis lluny d’aquí i ens vulguis escoltar. –

Agraïda, em vaig acomiadar cel amunt, posant rumb a un lloc nou ple de jocs…