El mussol que no tenia cap amic

Uuu-uuu, … Xiuxiuejava cada nit el mussol. Tot sol, dalt d’una branca OBSERVAVA tota la resta d’animals del bosc. Bé, tots els que no dormien. Les seves plomes eren de color cendra i feien que els seus ulls blancs ressaltessin i encara semblessin més grossos. Aquells ulls eren testimoni de moltes anècdotes i de secrets inconfessables.

Però aquell mussol sempre estava sol. No tenia cap amic. A vegades s’imaginava jugant amb els altres animals o simplement gaudia mirant com jugaven. Que era el que passava amb aquell mussol? Que potser els seus ulls espantaven els altres?

De vegades algun animal se li apropava a explicar-li algun dels seus problemes. Després d’escoltar-lo el mussol li deia què creia que estava fent malament i l’animal se n’anava una mica enfadat. El mussol no ho acabava d’entendre, ell només volia ajudar.

I així van anar passant els dies i els mesos i aquell mussol cada cop estava més desolat. Potser els altres no s’acostaven perquè el veien sempre sol i pensaven que alguna cosa estranya li devia passar.

I va aguantar fins que un dia ja no va poder més i va esclatar en un plor tan desesperat que es va sentir arreu del bosc. Llavors sí que tots els animals s’hi van acostar.

– Buà, buà, buà!!! Estic sol com un mussol!- plorava sense poder parar i les llàgrimes gegants queien dels seus ulls. Sort que no hi havia cap formiga a prop, si no potser s’hauria ofegat en aquell llac de llàgrimes.

Tots els animals se’l miraven però ningú no deia res. No sabien què fer. No havien vist mai el mussol així. Sempre es mostrava tan segur, dient-li a tothom el què havia de fer. Com un jutge, només li faltava el martellet de fusta. Però avui se’l veia perdut, trist i angoixat.

– Estic sol com un mussol i no sé per què!- va tornar a dir enmig de sanglots.

Com podien explicar-li que sovint quan algú se li acostava a dir-li alguna cosa només necessitava ser escoltat? Potser no volien saber què feien malament, ni què havien de fer per solucionar-ho. Potser només cercaven un testimoni, no un jutge. El silenci es va mantenir i només se sentia el plor del mussol. Fins que un ocellet molt petit va acostar-se-li a cau d’orella i li va xiuxiuejar alguna cosa que ningú més va sentir.

A partir d’aquell dia les coses van anar canviant. Algun animal es va acostar al mussol per saber si estava bé i estava una estona amb ell. Un altre ho va fer perquè era nou al bosc i li semblava que podia ser bona companyia. Sigui com sigui, ja no estava tan sol.

Ell, en aquelles visites només es limitava a fer una cosa: ESCOLTAR. De mica en mica els animals es van anar interessant per ell i era freqüent trobar-lo acompanyat d’algú dalt de la seva branca.

Un dia la tortuga va topar amb la seva closca amb les potes d’un enorme cérvol. Què hi feia allà mig aturat? En separar-se una mica la tortuga va poder veure una gran filera d’animals esperant el seu torn per ser atesos pel mussol. Semblava un gran mestre savi que ajudava els animals del bosc a trobar el seu camí. En baixar de l’arbre, els diferents animals semblaven marxar amb un propòsit dins seu. Tenien les coses clares i semblaven molt engrescats per posar-les en pràctica.

Varen anar passant els mesos i els anys i animals d’arreu del món anaven a visitar aquell mussol perquè els ajudés. El mussol, pacient i amb aquells grans ulls blancs observadors, escoltava atentament l’animal visitant i, després d’uns segons de silenci, li deia quelcom de manera tranquil•la i calmada, i l’animal sense fer cap esforç, comprenia de seguida què havia de fer per resoldre el problema que l’havia conduït fins al mussol.

Un dia la tortuga, que era molt vella i ja havia vist moltes coses a la seva vida, va decidir anar a veure el mussol. Aquest semblava que estava dormint, però la tortuga volia aprofitar per parlar amb ell ara que no hi havia ningú a prop. Va pujar amb molts esforços per l’arbre, però ho va aconseguir, i va dir-li al mussol:

– Disculpa que et molesti ara que descanses però, podria fer-te una pregunta?

El mussol va obrir només un dels ulls i quan va veure que era la vella tortuga va tornar a aclucar-lo i li va respondre:

– I tant. Què vols saber?
– M’agradaria molt saber què et va dir aquell petit ocell el dia que ploraves.
– De debò ho vols saber?- li va respondre el mussol encara amb els ulls clucs.
– Sí, perquè des d’aquell dia tot va canviar i no sé quines paraules poden fer aquesta màgia.

Llavors el mussol va obrir els ulls i amb un somriure li va dir a la tortuga:

– No és que fossin aquelles paraules, sinó que eren les paraules que jo necessitava.
– D’acord, però que et va dir?- va preguntar-li la tortuga amb molta curiositat.

Llavors el mussol li va fer un gest a la tortuga perquè s’apropés a ell i li va xiuxiuejar a cau d’orella com molts anys abans havia fet l’ocellet:
– Observa, escolta i ACTUA PER INVITACIÓ.

A partir d’aquell dia la tortuga i el mussol es van fer amics inseparables i, seguint els consells d’aquell petit ocell, van poder ajudar molts animals que només necessitaven una petita brúixola per poder continuar amb el seu camí.