El perill de la sobreestimació de les capacitats infantils

De ben segur que com a pares moltes vegades hem animat als nostres fills, dient allò de “tu pots amb tot”, “tot és possible” o “pots aconseguir tot allò que et proposis”. I certament una actitud positiva vers dels dificultats és de gran ajuda a l’hora de solucionar-les. Però aquesta actitud positiva determinada per un excés de sobreestimació de les capacitats, pot transformar-se ràpidament en quelcom negatiu pel creixement personal dels més petits.

La societat ha creat una tendència que ens exigeix un benestar constant que no s’ajusta a la realitat. Exigim als nens i nenes que facin coses extraordinàries, els diem que no poden plorar, que no han de tenir por, ens enfadem si no treuen bones notes o si no es classifiquen en una competició esportiva. Sobreestimem les seves capacitats, creient que ells poden amb tot, que poden aconseguir-ho tot i… el resultat, de vegades, no és l’esperat. Aleshores es desperta la frustració, la sensació de fracàs, el pensament negatiu. Aquesta sobreestimació de les seves capacitats ha resultat ser quelcom poc beneficiós pel seu desenvolupament.

Evidentment, no tot és possible i probablement no es pugui aconseguir tot allò proposat. O sí! La veritat és que no ho sabem… el que sí que és cert és que la voluntat dels nens és quelcom necessari per aconseguir un propòsit, juntament amb les seves capacitats. Però no depèn només d’aquestes capacitats del nen o nena, també depèn de les circumstàncies en què es trobi.

La nostra tasca com a pares és ajudar-los a que prenguin consciència de les seves capacitats, però també de les seves limitacions. Ells han de saber què poden fer i què no, i no passa res per no arribar a l’objectiu, Un recolzament i un ànim que s’ajusti millor a la realitat del moment, és més enriquidor a l’hora de gestionar les nostres emocions. Com podem evitar no caure en aquesta sobreestimació? Doncs comprenent i acceptant les limitacions dels nens i nenes i ajustant allò que es vol aconseguir a la realitat, de manera objectiva.

Com a pares, hem d’estar presents en el procés de creixement i evolució dels més petits i, de vegades, el nostre llenguatge, el nostre pensament arriba a ser quelcom absolutista. Per exemple, paraules com “mai”, “sempre” o “tot” es poden substituir per altres paraules similars més flexibles. Aquesta seria una bona opció per iniciar aquesta adaptació a la realitat. Si canviem la manera d’expressar-nos, canviarà el nostre pensament. Podem ensenyar als petits expressions més ajustades a la realitat i més flexibles, com “algunes vegades” o “sovint”. Resulta més enriquidor i s’ajusta més a la realitat si diem “algunes coses son possibles” en comptes de “tot és possible”.

Aquest missatge és el que hem de fer arribar als nens i nenes, un missatge de voluntat i esforç, però real, objectiu. Perquè nosaltres som el referent més important per a ells creuran en les nostres paraules, pensaran que tenim raó. Si els diem “tu pots amb tot”, evidentment creuran que és cert i, malauradament, si no es compleixen les nostres paraules, la sensació de fracàs serà molt potent.

La sobreestimació de les capacitats esdevé una limitació pel creixement personal dels més petits. Aquesta tendència a donar més valor del que realment té al potencial dels nens, pot afectar a llarg termini la seva autoestima. És una paradoxa. Un cop el nen s’enfronta a la realitat i les seves expectatives de poder absolut cauen, automàticament la seva autoestima també cau. Un punt de vista objectiu i unes expectatives realistes poden ser bones eines de gestió emocional, creixement personal i autoconcepte positiu.