14. L’abella Mireia
Després de passar tant de fred amb els esquimals, em venia de gust anar a un lloc més càlid, així que vaig posar rumb cap a Florilàndia. Quan vaig arribar-hi, no s’assemblava gens a com m’havien explicat. Esperava trobar-me jardins plens de vida, però tot estava adormit.
“Què deu passar?” Vaig pensar. “Si els meus càlculs no fallen, aquests jardins haurien d’estar plens d’insectes i flors… potser he vingut massa aviat i encara no s’han despertat.”
-Has vingut a ajudar-nos?- digué una veu, que no veia d’on venia.
-Sóc aquí!- tornà a cridar.
Finalment la vaig veure, era una abella grassoneta que asseguda a sobre d’una fulla em feia senyals amb les mans.
-No, jo sóc la Kidi, no he vingut a ajudar-te però si m’expliques que passa ho puc intentar.-
-Hola Kidi, jo em dic Mireia. Les meves germanes s’estan quedant sense pol·len per fer la mel. Les flors ja fa dies que s’havien d’haver despertat però com que la Fada de la primavera no ha vingut, no es desperten. Jo he sortit a buscar-la però no la trobo enlloc. Potser tu l’has vist…-
-Em sap greu, no he trobat a ningú… Però no et preocupis, la buscarem juntes.-
Vam mirar per tot arreu, i en veure que passaven dies i no hi havia ni rastre, vaig decidir fer servir els meus poders màgics. Vaig treure un mirall de la meva bossa i li vaig preguntar a on era. El reflex ens va mostrar de seguida la imatge de la Fada lligada en una cova fosca i humida. Ens havíem d’afanyar perquè semblava que ja no li quedaven forces.
-Corre Mireia, deslliga-la mentre intento despertar-la. Senyora Fada, senyora Fada!-
Com que no es despertava, la vam treure d’aquell lloc fins a portar-la on l’escalfor del sol finalment, la va fer reaccionar.
-Quina alegria!-digué la Mireia,- fa dies que et busco, et necessitem perquè les flors no s’han despertat i no podem treballar.-
-Ha sigut el malvat Freddy, que m’ha segrestat perquè no volia que arribés el bon temps. Sort que m’heu trobat m’estava morint de fred. Moltes gràcies!- Ara ens hem d’afanyar a despertar a tothom. M’ajudeu?-
-És clar, què he de fer?-
Però quan vaig haver dit això en Freddy va aparèixer i va agafar d’una revolada a la pobra Mireia. Sort que la fada era amb nosaltres i amb la seva vareta va convertir-lo en gripau.
Després d’aquest petit ensurt, la Fada, jo i la Mireia vam despertar, de mica en mica, totes les flors. Al cap de pocs dies, Florilàndia era ple de flors de colors, insectes i abelles contentes de poder fer la seva feina. Però la més feliç de totes era la Mireia, perquè gràcies a ella tot era com havia de ser i la primavera ja havia arribat.
Per Lourdes Coll. | Il·lustració Marina Aceituno.