5. Un món d’aventures i jocs

En Barbut i els altres eren molt amables amb mi. El Follet Carles, però, seguia distant. Passats uns dies i després d’una gran festa de comiat, em va explicar què li passava:

-Fa pocs mesos que visc en aquest regne. M’han tractat molt bé, però no tant com a tu. He de reconèixer que et tenia una mica d’enveja al principi, però ara que sé que has de marxar et trobaré a faltar.-

Em van fer molt feliç aquelles paraules i amb l’aprovació de tots, li vaig donar el llibre que m’havien regalat.

Amb el globus ja arreglat, em vaig enlairar cap a un món nou. Un món que només arribar, em va sorprendre gratament. El primer que vaig veure van ser tres porquets cremant-li la cua a un llop que se’ls volia menjar. Després, a una rateta molt presumida escombrant el seu portal. A Princeses que dormien cent anys, a dracs i a bruixes… Quan vaig aterrar, em vaig trobar un nen perdut que em volia disparar amb un tira-xines.

-No disparis!- vaig cridar. -Sóc la Kidi, viatjo per aprendre jocs nous. Que me’n pots ensenyar algun?-

-Vine amb mi, el meu amic Peter sap jugar a coses molt divertides!-

De sobte, em vaig adonar que havia arribat al món dels contes i em portaven a conèixer el nen més famós d’aquell lloc.

-Hola em dic Peter, m’han dit que vols aprendre jocs nous. Doncs has vingut al lloc indicat! Mira quina cabanya que hem fet! Vols entrar a jugar?-

-M’agradaria molt, però què he de fer?-

-Jugar!- em va contestar.

-Però quines són les regles del joc?- vaig tornar a preguntar.

Sense dir res em va estirar de la mà i em va portar a dins la cabanya. Una desena de nens jugaven amb espases de fusta, uns llençols penjats en uns pals i poca cosa més. Al principi no entenia massa de què anava el joc, però a poc a poc, ho vaig anar veient. L’únic que havia de fer era deixar volar la meva imaginació. A mi em va tocar fer d’indi, i en Peter feia d’un Capità pirata que portava un garfi per mà.

Va ser molt divertit. Però al cap d’una estona, van aparèixer uns convidats inesperats: els pirates de debò! Havien sentit crits i rialles i no havien dubtat ni un moment en afegir-se al joc. Ens van agafar a tots i, lligats de peus i mans, ens van portar fins al seu vaixell. La fada que acompanyava sempre en Peter, va aconseguir deslligar-lo i la lluita entre ell i el Capità del Garfi va ser espectacular. Va ser llavors quan em vaig adonar que el joc s’havia acabat i ara tot era de debò. En veure la meva cara d’espant, un dels nens em va tranquil·litzar:

-No et preocupis, en Garfi no ha guanyat mai en Peter.-

A poc a poc, i aprofitant una distracció dels pirates, la fada ens va deslligar i amb la seva pols màgica ens va dur volant a un lloc segur. El joc s’havia acabat, i la meva aventura en aquell món també. Des de dalt del globus em vaig acomiadar d’en Peter i els altres. Però vaig treure tant el cos per dir adéu, que vaig caure. Per sort el meu peu va quedar enganxat d’una corda. Ara viatjava sense rumb i cap per avall. Havia de pujar fins a la cistella del globus, ho aconseguiria?