Ràpid, ràpid, rpid, rrapd, rpd… Em demano un temps mort!

Josep García. Psicòleg i Mestre d’Educació Primària.

Si hagués d’escollir un moment en el qual poder fer una fotografia als alumnes, per ensenyar-la als pares, mai seria la famosa foto de classe en què tots surten divins. Tampoc seria la típica foto dels nens jugant al pati o donant-li menjar al “tió de Nadal”. Per a mi, sens dubte, la foto perfecta seria la de la cara que posen els nens quan els expliques què és el temps, com es mesura, com el fem servir,… les seves cares són una còpia del quadre El crit de Munch.

No entenen com pot ser que una hora duri sempre 60 minuts i hi hagi vegades en què passi tan de pressa i d’altres en què passi tan lent. No entenen per què, en matemàtiques, ens obsessionem a saber quantes hores i minuts dura un viatge en autobús de Barcelona a Madrid, ni les mil·lèsimes de segon que hi ha entre el guanyador d’una carrera i el que ha quedat segon. Es pregunten per què cal mesurar-ho tot: 30 minuts de pati, queden 5 minuts per acabar, en 10 minuts ha d’estar fet,…

Sincerament, i sota la meva humil opinió, crec que des dels col·legis i les famílies estem educant els nens sota un concepte erroni del temps. Amb aquesta afirmació no vull dir que no s’hagi d’explicar, ni de bon tros, però hauríem de ensenyar-los que l’exactitud del temps es pot aplicar en competicions, en màquines,… però que aquesta exactitud ha de ser flexible quan afecta a humans.

En la societat actual un nen ha de començar a saber a llegir i escriure als 5 anys, encara que la llei digui que no cal fins als 7 anys; un nen ha de començar a estudiar i tenir exàmens a partir dels 6 anys; als 10 ja han d’oblidar-se de les joguines i centrar-se en els estudis; als 12 anys ja han de ser adolescents,… i vet aquí la gran pregunta: si cada persona és única i diferent, per què exigim als nens que actuïn i aprenguin a fer les coses en un moment exacte de les seves vides? I el pitjor de tot és que si l’aprenentatge o la maduració esperada per a aquest moment exacte no coincideix amb el planejat, se’ls penja una etiqueta de l’estil “és immadur/a”, “mostra dificultats en el desenvolupament”, …

Un exemple d’aquest ímpetu per tenir-ho tot programat i estipulat per a un temps en concret, el podem veure quan fa unes setmanes se m’acosta una mare i em diu: “A la meva filla li costa molt estudiar perquè és immadura, passa molta estona jugant amb nines”. La nena té 10 anys i amb la nostra vara de mesurar-ho tot, amb 10 anys ja no toca jugar amb nines. Si amb 10 anys no juga amb nines ¿quan ho farà? Amb 25? 32? 47? Perdó per la meva ignorància, però no sé la resposta. L’únic que puc dir-vos com a pare, psicòleg i professor és que tant de bo els nostres fills juguessin a cotxes, ninots, nines, puzles, plastilina, fins que ells decidissin parar. Els nens són això, “NENS”, i no tenim cap dret a obligar-los a reduir aquesta etapa amb el pretext d’ “això ja no toca”.