2. Un món misteriós

Feia tot un dia que voltava per aquell món gris i fosc, i no havia trobat res ni ningú. Tenia fred, no volia marxar, potser hi vivia algú a dins d’aquelles torres tan altes, però la veritat, no ho semblava. Ja tenia un peu a dins del globus, i em disposava a marxar, quan quatre ombres llarguerudes em van sorprendre.

-Tiri-bit, tiri-bit… benvinguda al nostre món, sabíem que vindries, tiri-bit, tiri-bit.- digué la primera figura de llauna.

-Biip, biip, t’esperem des que vam saber que viatjaves per aprendre jocs nous de llocs diferents, biip, biip…- em va dir la segona mostrant-me una petita pantalla incorporada al seu cos.

“No m’ho podia creure, eren imatges de quan havia estat a Sauria!”

Havien observat cadascun dels jocs i moviments i m’esperaven per ensenyar-me els seus. Dels peus dels quatre robots van sortir unes rodetes, i a mi em van donar uns patins. Rodolant, em van acompanyar fins a un lloc molt més bonic i acolorit. Semblava un parc, tot i que cada arbre, cada planta, i cada animaló també eren de llauna o metall de colors ben vius.

-Riip, riip, cada dia venim a patinar per aquí. Després berenem i juguem, riip, riip. Ens amaguem i en Xip ens busca. Que vols jugar, riip, riip?-

-I tant, sembla divertit!- vaig contestar.

Vam passar grans estones, fins i tot, alguns cops, ja parlava com ells biip, riip… però passats uns dies va aparèixer un robot nou que semblava força enfadat. Segons em van explicar era en Twit un robot solitari que només pensava a treballar i treballar. No sortia mai a jugar ni a prendre l’aire, sempre tancat en aquelles torres grises i fredes, rodejat d’ordinadors i màquines.

-Twiti, twiti, no em deixeu concentrar amb els crits i les rialles, voleu fer el favor de parar i posar-vos a treballar, per variar, twiti, twiti!-

Els meus amics robots no li van fer massa cas, no els agradava treballar i volien aprofitar que jo era allà per jugar amb mi. El pobre Twit va marxar capcot. En veure aquella pena, vaig proposar als meus amics un joc que m’acabava d’inventar.

-Ara anirem a dins de les torres i jugarem a amagar-nos allà, el que perdi anirà a ajudar en Twit en la seva feina i s’intercanviarà amb ell que vindrà a jugar amb nosaltres, i així successivament. Què us sembla?-

No els vaig veure gaire emocionats amb la idea, però com que els hi havia proposat jo, no van gosar negar-s’hi. De mica en mica, en Twit va anar deixant de banda la feina i els quatre amics van treballar més. Entre tots treballaven més de pressa i els quedava més temps lliure per jugar.

Els cinc em van voler fer un regal: un aparell per poder comunicar-me amb ells i enviar les meves fotografies dels viatges. Amb aquell present, em vaig acomiadar per emprendre el meu camí.

Uns núvols i estrelles més enllà, hi havia el pont de colors, el vaig travessar i vaig arribar a… però, espereu un moment, millor us ho explico en la meva pròxima aventura. No us la perdeu!