Una educació alternativa, és possible també a l’aigua?
La filosofia d’Emmi Pikler i el moviment lliure i autònom del infant també al medi aquàtic.
Avui dia, moltes famílies estan familiaritzades amb metodologies diverses al voltant d’una educació alternativa a la convencional, tant en l’àmbit educatiu escolaritzat com en el que no.
Ens trobem amb molt pares i mares que busquen, des d’edats molt primerenques, altres maneres d’educar, de transmetre coneixements, d’ajudar en els processos evolutius de desenvolupament, en definitiva, de viure.
Els pares i mares us trobeu amb un bombardeig d’informació que va des d’una educació viva, ensenyament Montessori, moviment lliure i autònom del nadó/infant d’Emmi Pikler, mètodes d’alimentació i criança, i un llarg etc.
En definitiva, el que es busca és una millor manera de fer les coses, que sigui més respectuosa amb el infant des del minut zero, i aquí ja podríem parlar de l’apoderament de les dones i/o el conjunt familiar, que comencen agafar les regnes d’un part conscient vers els parts medicalitzats i, moltes vegades, deshumanitzats.
Amb aquesta nova mirada el que es busca és una cosa tan lògica com seguir el ritme natural de les coses i que, de vegades, per comoditat, modes, o avanç tecnològic, mèdic, etc. hem oblidat de fer.
I A L’AIGUA QUÈ?
TAMBÉ PODEM FER-HO DIFERENT?
La resposta es sí. A dia d’avui trobem un mètode que engloba part d’aquestes filosofies de viure i respectar el infant també a l’aigua.
Moltes famílies s’interessen per dur a terme una activitat aquàtica amb els seus fills/es, i fins i tot nadons, però desconeixen a quines edats poden començar o quins objectius poden aconseguir amb l’activitat.
De vegades, únicament existeix la idea que el infant aprengui a nedar, però es poden aconseguir moltes altres coses, com una supervivència primerenca en nadons dins l’aigua, tot un conjunt de beneficis a nivell motriu, sensorial, desenvolupament neurològic del infant, al mateix temps que un desenvolupament afectiu al poder ser també una activitat familiar si es treballa d’una determinada manera. Però com a mínim, si l’objectiu només és que aprenguin a nedar, hauríem de saber a quina edat es pot començar a assolir aquest procés.
Actualment a Catalunya només hi dos mètodes que vagin en línia amb aquesta educació més profunda i alternativa a la convencional, un és el mètode Lenoarmi (llei i ordre natural i harmonia) i l’altre és el mètode Aquanadons. El primer té seu a Barcelona al centre Lenoarmi i el centre Swimbo, el segon es treballa al Maresme i la Selva.
Amb aquestes metodologies o centres afiliats a elles, el que es treballa és una educació del medi aquàtic àmplia i conscient, des de l’aprenentatge que fan els infants a l’aigua com també de les seves limitacions. Depenent de les edats d’inici, els objectius a treballar són uns o altres. No és el mateix treballar amb nadons fins a l’any que amb infants més grans o de primària, encara que per tots sigui el primer contacte amb l’aigua.
Els nens passen per una sèrie d’etapes motrius al llarg del seu creixement. Per tant, seguint la filosofia d’Emmi Pikler i del respecte al moviment lliure i autònom dels nadons, no seria apropiat que un nen d’entre 1 i 3 anys impartís classes de piscina amb un material que impedeixi el moviment natural del seu cos a l’aigua, com ara uns manguitos o flotadors, en una etapa en que el infant treballa la coordinació i el desplaçament. Amb un material mal utilitzat queda totalment anul·lat l’aprenentatge del infant per si sol.
La pregunta que es fan moltes famílies és “a quina edat poden començar a nedar?”. Doncs amb un treball amb uns objectius clars i respectuosos amb les seves capacitats segons les etapes motrius en que es trobi, un infant pot començar a ser autònom i a realitzar desplaçaments coordinant mans i peus per realitzar aquest desplaçaments amb 24 mesos, i inclús abans, al voltant de l’any i mig.
-Això vol dir que neden amb el cap fora de l’aigua i respiren? No.
A aquestes edats el infant té el coll molt curt i per tant el cap queda molt enganxat al tronc, cosa que complica molt el poder-lo alçar per respirar, l’única opció que té per descansar o agafar aire és donant-se la volta i flotant. El treball de desplaçament en aquestes edats recau més en una intenció clara d’anar a buscar el pare o la mare o alguna barana o paret per a poder agafar-se, descansar i respirar. En el cas que ja camini, ha de poder desplaçar-se fins a la limitació de la piscina i sortir de l’aigua, si se li ha ensenyat correctament.
Aquest és un de tants exemples en que es pot diferenciar una metodologia convencional d’una alternativa també en el medi aquàtic, que respecti els moviments naturals dels infants en les diferents etapes motrius en que es trobin i que s’adeqüin a les seves necessitats i possibilitats. Tot i ser un mètode amb un bagatge que funciona des de fa unes 5 dècades, encara és molt desconegut per algunes famílies.
Per Laura Campdepadros.
Educadora del medi aquàtic a Aquanadons.