31. El Castell

De bon matí vam continuar el nostre camí endinsant-nos en el bosc. Vam caminar força estona fins a arribar a un castell que semblava deshabitat.

Com sempre, la Kira no va dubtar ni un moment i hi va entrar. No semblava que hi visqués ningú, però a mesura que anàvem avançant pels passadissos, les torxes s’encenien misteriosament.

-Kira, potser hauríem de marxar…-

-Ni parlar-ne! En aquest castell hi deuen haver passat un munt d’històries fantàstiques que podria escriure si trobés algun paper o quadre que les reflectissin.-

-Doncs molt bé, jo t’espero a fora. Aquest castell em fa posar els pèls de punta!-

Vaig marxar per on havíem entrat, però la porta no s’obria.

-Kira, estem atrapades, la porta no s’obre!- vaig córrer a dir-li.

-I ara! Segur que està encallada, espera’t a veure si trobo alguna cosa i marxarem. No et preocupis.-

-Uuuuuuuuuhhhhhhh!-

-Què ha estat això?- vaig dir morta de por.

-Uuuuuuuuuuhhhhhh, sóc el fantasma del casteeeeeell! I estareu aquí dins tancades fins que no jugueu amb miiiiiiii.-

-Jugar? Molt bé, ens agrada molt jugar. A què vols que juguem?- digué la Kira.

-A aigua i fooooooc! Uuuuuuhhhh!- va dir el fantasma.

-I sempre has de dir “uuuuuh”?-

-Kira sis plau, faràs que s’enfadi… Digui senyor fantasma. Com es juga a aquest joc?-

-Tuuuuuuhhh i jo, sense que ens vegi la Kira, amagarem la clau que obre la porta del castell. Un cop amagada l’haurà de trobar. Li donarem pistes dient-li “aigua” si està lluny i “foc” si està a prop. No li podràs dir on està, si la troba podreu sortir, sinó, us quedareu a jugar amb mi una estona més. Uuuuuuuh.-

Vam amagar la clau on em va dir el fantasma i vam començar a jugar. A la Kira li va costar una mica trobar-la però finalment ho va fer.

– Uuuuuuuuh, snif, snif, uuuuuuuh, snif.-

– Per què plores?- vaig preguntar-li.

– Ha trobat la clau massa aviat, snif, i ara marxareu de seguida i em tornaré a quedar sol. Que torni a passar alguuuuuuuu per aquí i decideixi entrar, snif, és molt difícil perquè pocs són tan valents com vosaltres i no s’atreveixen. M’avorreixo molt tot sol, snif-

-Tinc una idea! Kidi em deixes el llibre? És per una bona causa…-

Ja feia temps que coneixia a la Kira i entenia molt bé què volia fer. Li vaig donar el llibre màgic i després d’escriure-hi va aparèixer una fantasma molt simpàtica que de seguida es va fer amiga del nostre amic.

Veient que ja no ens necessitava per jugar vam agafar la clau i vam sortir del castell. Un cop a fora vam sentir:

-Uuuuuuuuhhhh, moltes gràcies! Ara ja no estaré mai més sol uuuuuuuhhhh!-

La Kira i jo vam continuar el nostre camí, satisfetes d’haver pogut ajudar a aquell fantasma que només volia companyia. Aquest cop el llibre màgic no ens havia portat cap problema i la història havia tingut un final feliç.

Fins aviat!