20. La tardor

Després d’anar a l’escola durant unes setmanes en el Poble de Colors, havia après moltes coses. Però havia arribat l’hora de seguir el meu viatge. Quan ho vaig comentar als meus companys de classe, em van dir que l’única manera de poder sortir del poble era a la nit quan tothom dormia, si no, m’hauria de quedar fins que finalitzés el curs, ja que era una de les condicions per haver participat en la festa.

Aquella mateixa nit em vaig llevar amb molt de compte de no fer soroll i em vaig escapar. No vaig parar de córrer fins que el poble va desaparèixer de la meva vista.

Cansada, vaig aturar-me a reposar al costat d’un arbre i em vaig quedar adormida.

Devia dormir molt perquè quan em vaig despertar, una capa de fulles m’havia cobert tot el cos. Me les vaig espolsar i de sobte vaig sentir:

– Podries donar les gràcies, no?-

-… Les gràcies?… Qui ho ha dit això?-

– Estic aquí sota a la porteta que hi ha a baix de tot de l’arbre. Em dic Adrià i sóc el Gnom de la Tardor.-

– Hola, jo sóc la Kidi i viatjo a llocs diferents per aprendre jocs nous…, perdona si no t’he donat les gràcies, però és que no sé per què…-

-Vaig veure com et quedaves a dormir a sota del meu arbre i vaig pensar que tindries fred, per això t’he tapat amb les fulles.-

-… Doncs moltes gràcies, de debò, he dormit molt bé.-

El gnom em va explicar que a la tardor anava arbre per arbre, movent-los perquè els hi caiguessin totes les fulles de color marró. Després les posava en un sac i li servien per fer foc durant el fred hivern. Quan acabava amb tots els arbres, anava a acomiadar-se de tots els seus amics , els animalons que hivernaven i que no tornaria a veure fins a la primavera, o sigui que amb tota aquella feinada aquesta era l’època que tenia menys temps per descansar i jugar.

– Si vols, jo t’ajudo a posar les fulles a dins dels sacs i així et queda temps per ensenyar-me un joc…- li vaig dir.

S’ho va pensar però finalment va acceptar i tot recollint les fulles, l’Adrià, m’anava explicant com es jugava a “Fer força”.

– Normalment jugo a aquest joc a la primavera amb els meus amics els conillets i els ocells. Agafem una corda i fem dos grups. Cada grup comença a tibar-la en sentit contrari. Guanya el grup que té més força i acaba arrossegant la corda i els contrincants cap a la seva banda… Què et sembla?-

-Sembla divertit!- vaig dir.

-Si, sobretot quan l’últim del grup que té més força estira tant que li patina la corda entre les mans i cau de cul, jajaja….-finalitzà.

Va ser un dia profitós, vaig ajudar aquell gnom tan peculiar a fer la seva feina i vaig aprendre un joc nou per a la meva col·lecció. Després em vaig acomiadar i aquest cop, fent ús dels meus poders màgics, vaig desaparèixer per anar a un món nou.