Dèficit d’atenció sense hiperactivitat: la part menys coneguda del TDAH
Són molts els casos de famílies que detecten certa manca d’atenció en els seus fills, i sovint es relaciona el símptoma amb TDAH.
El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, conegut com TDAH no sempre cursa amb simptomatologia hiperactiva.
El que coneixem com “nen hiperactiu” sol ser una figura estesa socialment, representativa de nens molt moguts, inquiets, despistats, inatents…, nens “desastre” que no paren quiets, xerraires que interrompen converses i amb prou feina poden jugar tranquils. Però dins d’aquest trastorn també s’inclouen nens desatents i despistats, però que no presenten hiperkinesia o impulsivitat. És el grup menys detectat i menys conegut de l’espectre TDAH, perquè la seva conducta no impulsiva els fa no encaixar en aquesta idea preconcebuda de “nen hiperactiu”, ja que la hiperactivitat és molt més vistosa que la inatenció.
El TDA sense hiperactivitat no existeix com a tal. La forma correcta de definir-ho seria TDAH, amb predomini del dèficit d’atenció.
Nens i adolescents amb aquest tipus de TDAH presenten certa simptomatologia característica:
– Són incapaços de focalitzar l’atenció
– Sovint es distreuen en tasques, especialment tasques escolars
– La seva capacitat organitzativa es veu disminuïda
– Sovint perden coses (agenda, jaquetes, material escolar…)
– Es distreuen fàcilment
Si el teu fill o filla presenta alguns d’aquests símptomes, i sospites que pot estar patint dèficit atencional, és recomanable buscar ajuda professional, per tal de realitzar el més aviat possible un diagnòstic.
El procés d’avaluació del TDAH en nens i adolescents presenta unes característiques especifiques que el diferencien de l’avaluació dels adults. Avaluar nens i adolescents implica estudiar les característiques de la conducta del nen/a i el seu context familiar, social i escolar en el qual es manifesten.
Moltes vegades el dèficit d’atenció es confon amb la personalitat pròpia del nen/a o adolescent. Com són nens despistats, poc organitzats i amb molta dificultat a l’hora de fer tasques, de seguida se’ls cataloga com nens ganduls, que no tenen ganes de fer res. I la realitat és que el seu cervell es troba limitat, a l’hora de focalitzar l’atenció. Això succeeix en les connexions neuronals, amb baixos nivells dels neurotransmissors dopamina i norepinefrina. No és que no vulguin estar atents, és que no poden. L’observació per part dels pares i professors és un bon predictiu per diagnosticar dèficit atencional, doncs un nen no s’interpreta a si mateix com a algú que necessita ajuda. Som nosaltres els adults, els seus pares o professors, qui hem de veure aquesta necessitat.
Els problemes atencionals dificulten molt l’aprenentatge escolar. Nens i adolescents amb dèficit d’atenció presenten sovint un baix rendiment acadèmic, per sota de la seva capacitat.
– La quantitat de la feina escolar sol ser pobra i incompleta.
– Amb freqüència no acaben la seva feina.
– Treballen més a poc a poc que altres nens.
– Se senten desmotivats davant tasques poc interessants per a ells.
Tot això els fa sentir-se malament i incompresos, fins i tots es poden arribar a sentir inútils, doncs ells s’esforcen i fan el que poden, però els resultats no arriben com desitjarien.
El tractament amb nens i adolescents amb dèficit atencional sol ser multimodal, és a dir, combinació de tractament psicològic amb farmacològic. El psiquiatre i el psicòleg seran les figures professionals que atendran el nen.
El tractament farmacològic, amb metilfenidato, sol donar molt bons resultats a curt termini. El metilfenidato és un psicoestimulant, capaç d’augmentar nivells de dopamina i norepinefrina, augmentant així la capacitat d’atenció i concentració del nen/a.
Juntament amb el tractament farmacològic, el psicòleg iniciarà una teràpia, centrada en la modificació de conducta, focalitzada bàsicament en 5 dominis:
1. La conducta desobedient a casa i a l’escola.
2. El desenvolupament de les habilitats socio-cognitives.
3. La millora de l’autocontrol.
4. La millora de les habilitats socials.
5. Millora en la relació familiar i escolar.
Amb aquest tractament s’espera que l’atenció i concentració del nen millorin.
També hem de tenir en compte el component genètic del trastorn.
El dèficit atencional és multicausal: segons investigacions, no hi ha una causa única que el provoqui, sinó una suma de causes ambientals i genètiques, encara que avui dia se’n desconeixen les causes principals. El que sí que està confirmat és que si un dels progenitors té TDAH, el seu fill presenta majors probabilitats de desenvolupar-lo.
Altres factors psicosocials i ambientals, poden ser agents desencadenants i/o facilitadors del trastorn.
Per Vanessa Galera.
Psicòloga. Col. num. 19623.