33. L’elefantet

El dia s’havia llevat esplèndid. El cel estava net de núvols però feia un fred de mil dimonis. La Kira i jo viatjàvem com sempre, buscant noves aventures. Feia dies que no veiem a ningú, semblava com si tots els habitants del planeta haguessin desaparegut. Fins i tot els arbres i les plantes semblaven adormits.

La Kira no parava de parlar:

-Crec que haurien d’abandonar aquest planeta i buscar-ne un de més viu. Si seguim així, acabarem igual d’ensopides que tot el que ens envolta. Això és un avorriment…-

Després de fer el seu discurs es va aturar i va començar a buscar dins la motxilla.

-Què busques?-

-El llibre màgic! No el trobo. Que l’has vist?-

-Sabia que tard o d’hora el voldries utilitzar per divertir-te i l’he amagat en un lloc segur. M’havies promès que només el faríem servir en cas d’urgència…-

-Però això és una urgència! M’avorreixo infinitament!-

-Doncs hauràs de buscar una altra manera de divertir-te perquè no et penso dir on està.-

Tot dient això es van escoltar uns plors que venien de l’altre costat del camí. Ens vam mirar i vam córrer cap al lloc d’on provenien.

Era un elefantet que plorava desconsoladament:

-Què et passa que t’has fet mal?-preguntà la Kira.

-No, snifff, no m’he fet mal, sniff. He caigut del camió on viatjava però no m’he fet mal, sniff.-

-I per què plores?-vam dir alhora.

-Avui era el meu primer dia a l’espectacle del circ i no podré actuar, sniff.-

-Un circ, que divertit!-cridà la Kira.-I on està aquest circ?-

-Ara mateix ja deuen haver arribat al poble i deuen estar assajant per l’espectacle de la tarda, sniff, sniff. Però jo no hi sé anar, sóc molt petit i estic perdut, sniff, sniff-

-Tranquil t’acompanyarem, de ben segur que el trobem.-va dir la Kira.

Vaig agafar a la Kira del braç i la vaig allunyar una mica del lloc on plorava l’elefantet.

-Per què li dius això? No sabem on està aquest poble, potser triguem dies a trobar-lo.-

-Si fem servir el llibre…-digué amb una mirada múrria.- És per una bona causa, va Kidi, sis plau.-

-Està bé!-vaig dir traient el llibre d’on l’havia amagat. Vam escriure que ens mostrés el lloc on estava situat el circ, i en un tres i no res, va aparèixer davant els nostres ulls.

L’elefantet no s’ho podia creure.

-Moltes gràcies! Sou les meves fades? Veniu, veniu que us presentaré als meus amics.-digué nerviós.

-Tranquil, tranquil, que ja venim.-

Vam conèixer tota la família de l’elefantet, els micos, els lleons, els malabaristes i la família de pallassos. Tots estaven molt contents de retrobar al seu amic i ens van convidar a veure la funció de la tarda.

Poc temps abans de començar, es va formar una llaga cua de nens i nenes que volien veure l’elefantet en la seva primera actuació i per fi vam tornar a veure moviment en aquell planeta que fins fa poc semblava deshabitat.

Vam gaudir de l’espectacle i vam riure molt amb els pallassos.

-Ho veus Kidi, com al final el llibre ens ajuda a passar-ho bé?-

-Tens raó Kira, però recorda que a vegades també ens ha portat problemes. El seguiré guardant jo.-

-Està bé… mira, mira, què fa aquell pallasso, jajaja.-