34. La fada dels jocs

-On anem Kidi?-
-Ja ho veuràs, paciència.-
-Però, no em pots donar una pista?- insistí la Kira.
-Va, camina que aviat arribarem…-
Va estar uns minuts callada, però al cap d’una estona ja no podia aguantar més i va tornar a preguntar:
-Falta molt per arribar?-
-Veus aquesta muntanya que tenim al davant? Doncs està al darrere, ja queda poc.-
-I què hi ha al darrere? Perquè a mi em sembla que està molt lluny i si no m’expliques que hi anem a fer no penso venir.- digué enfadada.
-Ja veuràs com t’agradarà… anem a veure un arbre 
mil·lenari.-
-Buah, un arbre vell, i quina gràcia té anar a veure’l?-
-Si t’ho explico, perd tota la gràcia i ja no hi haurà sorpresa.-
-Sorpresa? Hi ha una sorpresa? –
-Si.- Vaig finalitzar.
Encara vam trigar a arribar-hi però quan la Kira va veure l’arbre es va quedar sense paraules, cosa estranya en ella. Aquell arbre tenia una porta en el seu tronc i de cada branca, no en sortien fulles sinó joguines: una pilota, un patinet, una corda, una nina, etc.
-Quin arbre més “xulo”!- digué finalment la Kira. -Qui hi viurà?-
És l’arbre de la Fada dels jocs, feia molt de temps que volia venir a veure-la i he aprofitat que estàvem a prop per venir.
-O sigui que tu ja ho sabies que hi trobaríem tot això penjat de l’arbre?-
-No ben bé, m’havien dit que vivia a dins d’un arbre però no me l’imaginava així…-
En sentir veus, la Fada va sortir a rebre’ns. Portava un vestit fet de retalls de colors, el cabell lligat amb dues cues i la seva vareta era una flauta.
-Benvingudes a la meva màgica casa. A què voleu jugar?-
-Uf, ara m’agafes desprevinguda… no ho sé…- vaig dir-li.
-Molt bé!- digué, va fer tres xiulades amb la flauta i va dir:
-De la bitlla número 1 fins a la bitlla número 9, baixeu de l’arbre corrent, que la bola ve rient.-
Una a una, les bitlles van anar baixant i es van 
col·locar ben dretes esperant que comencés el joc. La bola va baixar rodolant i es va parar just al costat de la Kira.
-Kira agafa-la i tira-la amb totes les teves forces cap a les bitlles, a veure quantes en fas caure.- digué la Fada.
-Que divertit!-
Però aquelles bitlles eren molt múrries i es movien cada cop que tiràvem la bola, cosa que complicava força el joc.
La Fada no parava de riure i saltar amunt i avall. La resta de joguines es van començar a despenjar dels arbres i també es van afegir al joc. Tot es movia i hi havia un gran xivarri. Va ser força estrany però molt divertit. Finalment la Kira va aconseguir tirar les nou bitlles i de sobte tot es va calmar. Les bitlles van tornar, una a una, al seu lloc, seguides de la bola. Tot tornava a estar com al principi. La Fada es va posar seriosa, es va acomiadar de nosaltres i es va tornar a tancar a dins de l’arbre. Semblava talment com si el joc els hi hagués donat la vida i la seva fi, els fes dormir.
-Què t’ha semblat la sorpresa Kira?-
-Ha valgut la pena caminar tant, ha sigut molt divertit!-