39. L’Arc de Sant Martí

Després de passar l’estiu jugant i prenent el sol, vam agafar el globus i ens vam dirigir cap a un lloc on encara no havíem anat mai: on comença l’Arc de Sant Martí.
La Kira havia llegit molt sobre diferents llegendes de com es formen els colors i volia veure amb els seus propis ulls si eren reals. Va insistir durant tot l’estiu perquè hi anéssim i finalment hi vaig accedir.
Vam travessar rius i muntanyes, prats i llacs fins a arribar a on comença l’Arc de Sant Martí. Un cop allà vam buscar i buscar, però el lloc d’on semblava que sortia, vist des de l’aire, no coincidia.

-Com pot ser?- digué la Kira. -Quan érem allà dalt semblava que era ben bé aquí l’inici però no s’hi veu res.-
-Potser no hem calculat bé l’aterratge… mira, és allà!-

Totes dues vam córrer en aquella direcció, però com més corríem més semblava que s’allunyava.
-Corre Kidi, corre!-
“Pataplaf!” Em vaig entrebancar i vaig caure sobre una bassa molt estranya.
Quan la Kira em va veure per terra, va venir per veure si m’havia fet mal i…

-Kidi! On has caigut? Sembla que acabis de pintar un quadre, jajaja, quants colors…-
-Mira, mira la bassa on he caigut. Té els colors de l’Arc de Sant Martí. I mira, allà hi ha unes petjades que en surten i es dirigeixen cap aquell camí. -Vaig dir assenyalant-lo.
-Som-hi doncs!-

Seguint el camí vam arribar a un meravellós paratge d’on en brotava una cascada de colors esplèndida. Finalment havíem trobat on començava.
Es sentien com uns xiulets que entonaven una cançó preciosa, i quan vam veure d’on sortien, la sorpresa encara va ser més gran. Un centenar de follets feinejaven amunt i avall amb uns cubells plens de pols de colors que llençaven a l’aigua.

Quan es van adonar de la nostra presència es van posar una mica nerviosos i de seguida en va venir un a trobar-nos.
-Bon dia, no hi podeu ser aquí. Com ens heu trobat?- digué.
-Doncs seguint l’Arc de Sant Martí- contestà la Kira.
-Això és impossible, ningú no ens ha pogut veure…-

Però mentre deia aquestes paraules es va apropar un altre follet i a cau d’orella li va dir quelcom assenyalant-me.
-Només pot ser que ens veieu si abans toqueu l’aigua de colors. Pel que veig te n’has ben empastifat. On l’has trobat?-
-Venint cap aquí, m’he entrebancat i he caigut a dins d’una bassa prop del camí. Llavors hem seguit les petjades i us hem trobat.-

El follet es va mirar de reüll a un company que semblava novell, que de ben segur era a qui li havia caigut l’aigua de colors i li va fer un petit gest com cridant-li l’atenció.
-Bé ha estat un accident. Ningú ha de saber mai com preparem l’Arc de Sant Martí. Si us plau, us demanem que no ho expliqueu a ningú. Si ho prometeu, us deixem quedar el que queda de dia.
-Ho prometem!- vaig dir.
-Però ho podem explicar com si fos un conte o una llegenda?- Va dir la Kira.
-D’acord- Contestà

I així acaba la llegenda que vam viure, de com es forma l’Arc de Sant Martí.