On és el capità?

El vaixell d’aquest conte no era un vaixell qualsevol. Tenia tot el que necessitava per ser un gran vaixell. Hi havia un pal molt alt que deixava que les veles es divertissin volant quan feia vent. També un timó que feia pessigolles a les ones. La proa i la popa sempre s’enfadaven, per això una estava a estribord i l’altra a babord, però en realitat no podien estar una sense l’altra, s’estimaven d’allò més. Hi havia cabines luxoses per als mariners i una gran suite per al capità.

Aquest capità era molt llest i espavilat, sabia què havia de fer perquè tot rutllés. Tots l’obeïen quan donava les indicacions, fins i tot les abelles, els mosquits i els ocells que volaven prop del vaixell semblaven que ballessin a les seves ordres.

Però un dia, un dels mariners, el que seu amb els prismàtics a la punta afilada del pal del vaixell, va cridar:

-Tempesta, s’acosta la tempesta!-

Tots van pensar que era una exageració. Sovint cridava coses que després mai passaven.

Un dia va cridar: -Gegant a la vista!- i, en acostar-se, van descobrir que era una gran roca que sortia enmig del mar. Una altra vegada va dir: -Sirenes, sirenes, sirenes!- i van poder comprovar que només eren dofins saltant d’alegria.

Però aquell dia la cosa anava de debò. Uns grans núvols negres s’acostaven des de l’horitzó i les onades ja no semblava que tinguessin ganes de jugar; més aviat començaven a simular altíssimes parets que s’aixecaven cap al cel i que no tenien intencions de ser gens amables amb el vaixell.

La tripulació volia mantenir la calma, desitjava que el seu capità els donés les instruccions a seguir i, per això, es van reunir a la coberta a esperar-lo. Ell ho solucionaria, segur que tot sortiria bé.

Van esperar una hora i el capità no apareixia. Van esperar una hora i un minut i van decidir que el mariner encarregat l’aniria a buscar. On s’havia ficat? Segur que estava molt enfeinat buscant una solució i pensant el pla a seguir i, per això, encara no havia tingut temps d’anar a coberta.

El va buscar per tot arreu però va tornar amb els seus companys amb les mans buides.

Llavors van mirar cap a la tempesta i es van començar a amoïnar… On és el capità?

– Capità, on és? -cridaven tots desesperats mentre el buscaven per tot arreu.- Capità, on és?

I quan ja havien perdut l’esperança, un dels mariners el va trobar:

– És aquí, a la seva cabina!! Ajagut al llit com si no passés res de res!

Decebuts van pujar cap a coberta, amb el cap baix, i atemorits pel que els esperava.

– Sense capità estem perduts, no tenim cap possibilitat. La desgràcia ens atraparà!

– Un moment, això no pot acabar així, no ens ho mereixem! Sempre hem fet el que ens tocava fer!- va exclamar el mariner.

I aquest mariner, que no estava disposat a que la tempesta se l’empassés, va baixar a parlar amb el capità.

– Capità, què hi fa aquí ajagut? El necessitem a coberta. Surti de la seva cabina ara mateix i faci la seva feina!

El capità el va mirar amb una mirada tan trista que semblava que estigués plovent dins dels seus ulls, i va dir al mariner:

– Tinc por, i si no me’n surto?

Llavors el mariner es va acostar al capità i li va esparracar una mica la gorra. Després la hi va tornar a posar i li va dir:

– Pugi a coberta, el necessitem!

– Però és que no sé com fer-ho…- va ploriquejar el capità.

I el mariner es va tornar a acostar i va llençar una de les sabates del capità per la borda.

– Pugi a coberta, el necessitem!

– Però i si el vaixell s’enfonsa…- es va lamentar el capità.

El mariner, sense perdre la paciència va treure-li un dels guants al capità i, d’una mossegada, va arrencar la tela d’un dels dits.

– Pugi a coberta, el necessitem!

– Però us he fallat, m’he vingut a amagar a la cabina en lloc d’afrontar la situació…- insistia el capità.

Va ser llavors quan el mariner li va dir:

– Tot i tenir la gorra trencada, només una sabata i faltar-li un dels dits del guant… vostè continua sent el nostre capità i jo seré amb els altres esperant-lo a coberta. Al seu servei capità!- I li va fer una salutació d’aquelles tan elegants i seriosa que fan els mariners quan mostren el seu respecte.

Llavors el capità va recordar tot el que havia llegit sobre les tempestes, tot el que havia estudiat a l’escola de capitans, tot el que havia après en els seus viatges com a mariner i, més tard, com a capità. I sobretot va recordar que, passés el que passés, sempre podrien utilitzar els bots salvavides d’emergència.

Va pujar a coberta i es va posar a donar ordres a tort i a dret, i tots van seguir-les al peu de la lletra sense fer cap comentari. La tempesta era molt forta i el vaixell es movia molt, com si volgués escapolir-se de la fúria de les ones. Els llamps semblaven espases caient del cel i per sort cap va poder travessar el vaixell. La batalla va durar unes hores i, quan ja tots estaven amb les forces baixes i l’esperança començava a dubtar de si podria continuar en els cors dels mariners, el mariner de la punta va dir:

-S’acosta la calma! Només hem d’aguantar una mica més!

I el cel es va aclarir, núvols roses com gominoles i un gran sol que semblava una taronja gegant van confirmar que el perill ja havia passat.

I aquell vaixell, que tenia tot el que calia per ser un gran vaixell, ara tenia un gran capità.