Quina pudor!

Tots els nens i nenes de la classe es van tapar el nas. Feia una pudor horrible, d’on venia? La mestra de la classe també va notar aquella flaire tan desagradable.

– Què és aquesta pudor? Que heu trepitjat una caca de gos? – va preguntar.

Tots els nens i nenes es van mirar les sabates i van riure.

– Nooooo! – van contestar a la plegada.

– Que teniu mal de panxa i se us ha escapat un pet? – va tornar a preguntar.

Tots els nens i nenes es van tocar la panxa i van riure.

– Noooo! – van contestar.

– Doncs d’on ve aquesta pudor tan dolenta?

Feia una olor com de bròquil podrit amb mitjó brut i coca de llardons caducada.

Era insuportable. A la Jana li feia tant de fàstic que havia amagat el cap sota la samarreta.

En Pau s’havia embolicat la cara amb el drap de l’esmorzar. I la Clara es tapava el nas amb tanta força que s’estava posant vermella com un tomàquet madur.

La mestra voltava per tota la classe buscant l’origen d’aquella ferum pestilent. Va mirar darrere la porta. Va donar un cop d’ull a sobre de l’armari. I va revisar tots els calaixos, però no va trobar res estrany.

Llavors va començar a revisar totes les motxilles dels nens i nenes.

La motxilla d’en Joan pesava molt. La va obrir i estava plena de pedres! A en Joan li agradaven molt les pedres i sempre que podia n’agafava per estudiar-les i mirar-les a casa seva. Però aquelles pedres no feien pudor.

Després va revisar la motxilla d’en Pol. Estava ben plena de dibuixos. A en Pol li agradava molt dibuixar i guardava tots els dibuixos que feia. Però tampoc feien pudor.

A la motxilla de la Lara hi havia la seva roba de ballet, i feia molt bona olor.

La mestra va trobar coses de tot tipus dins de les motxilles, fins i tot, hi havia una nena que portava un aneguet inflable. Però res de tot allò feia pudor.

Només li faltava mirar una motxilla, la motxilla d’en Yoie. Un dels nens més simpàtics i divertits de la classe.

A mesura que s’hi anava acostant, la mestra sentia que cada vegada feia més i més mala olor. La mestra va mirar bé la motxilla d’en Yoie i la va obrir a poc a poc. Va sortir tanta pudor que es va haver de tapar el nas amb les dues mans. Va fer una ganyota i hi va ficar la mà a veure què hi trobava.

Va notar una cosa una mica llefiscosa i la va treure de la motxilla. Els nens i nenes de la classe es van posar molt nerviosos quan van veure aquella cosa marró fosc que penjava entre els dits de la mestra.

– És un ratolí mort! – va cridar la Paula.

La mestra en sentir la paraula ratolí es va espantar tant que va xisclar i el va llençar enlaire. El ratolí va volar per la classe i va caure a la taula d’en Joan que es va espantar tant que va sortir per la finestra i va fugir pel pati. Quatre nenes van pujar dalt de la cadira.

En Pol es va amagar sota la taula. La Clara i en Pau van amagar-se darrere la porta. I la Nerea no parava de cridar i donar voltes corrent per la classe.

En Yoie, que s’asseia al costat d’en Joan s’anava mirant el ratolí tranquil·lament i el tocava amb la punta del llapis. De cop va esclatar a riure.

Tots es van quedar parats.

– Què passa Yoie? – va preguntar la mestra encara mig tremolant.

– Us recordeu que la setmana passada va ser l’aniversari de la Clara?

Tots van fer que sí amb el cap.

– I que no calia portar esmorzar?

Tots van fer que sí amb el cap.

– Doncs jo no me’n recordava, vaig portar esmorzar i no me’l vaig menjar.

Tots el miraven encuriosits, què tenia a veure aquella història amb el ratolí mort?

– No és un ratolí! – va cridar en Yoie -. Només és un plàtan podrit!

Es van calmar. Van acostar-se i van comprovar que, efectivament, era un plàtan podrit. Tots van esclatar a riure i van tornar als seus seients, menys en Joan que encara corria pel pati.