El cactus

A la Marga li encantava el seu jardí. Sempre sortia a fora i es deixava captivar per rutes d’olor de flors meravelloses que enamoraven els seus ulls. Les plantes també la fascinaven.

Les diferents formes de les fulles li recordaven el plaer que trobava en el que no era igual. Poder gaudir de la varietat era per ella un privilegi.

Però la planta que li havia robat el cor era el petit cactus de la cantonada. No tenia cap atractiu aparent i fins i tot li havien explicat que mai no havia fet cap flor.

– És un cactus bord- li va dir el seu avi -. D’aquest, no n’esperis mai cap flor.

La Marga no era cap especialista en flors ni plantes, però no podia abandonar la idea que aquell cactus algun dia els donaria una sorpresa a tots plegats. No va importar-li que els altres ni tan sols s’hi fixessin. Sempre passaven davant d’ell sense fer-ne cap comentari, com si ni tan sols el veiessin.

Això no va desanimar la Marga, que cada dia es parava una estoneta a fer-li una visita.

– Saps una cosa? Jo no em crec això que no pots fer flors. Penso que encara no has trobat el moment adequat, res més- li deia a cau d’orella la Marga, com si el cactus pogués escoltar-la.

I així van anar passant els dies, i aquella parella estranya començava a ser una imatge habitual dins d’aquell jardí tan bonic. La Marga i el petit cactus compartien moments d’intimitat on ningú no sabia de què parlaven.

– Ja sé el que et passa!- va exclamar la Marga-. No tens cap motiu per fer flors perquè fins ara no tenies ningú que t’admirés. Però ja pots estar tranquil, ara ja hi sóc jo i esperaré amb paciència el regal que em vulguis fer.

Varen passar més dies. Fins i tot mesos. I la Marga anava cada dia a visitar el seu amic cactus. Fes el temps que fes, fos l’hora que fos, no faltava mai a la seva trobada. Tampoc no perdia l’esperança; de fet, ja estava molt satisfeta de tot el plaer que li donava el cactus,

fins i tot sense fer cap flor. La tenia meravellada. Tan fort, tan resistent, amb poca aigua aconseguia sobreviure molt temps. Era un cactus molt sofert i agraït.

I un dia va passar. La Marga va sentir un rebombori al jardí. Tota la seva família al voltant del cactus cridaven i somreien.

– Però quina flor més bonica!- va dir la mare.

– Mira que jo estava segur que no faria cap flor- va murmurar estranyat l’avi.

Hi havia tanta gent al voltant del cactus que amb prou feines la Marga podia veure’l. Però ella estava tranquil·la i molt feliç perquè finalment el petit cactus ho hagués aconseguit.

Sabia en el fons del seu cor que el cactus celebrava amb ella aquell floriment tan desitjat.

I la Marga va continuar el ritual amb el seu punxegut amic. De fet la flor ja no hi era, però ella creia que tornaria a florir la primavera següent. Gaudia imaginant si ho faria del mateix color o si el canviaria per impressionar-la.

Però un dia la Marga es va posar malalta. El metge li va dir que hauria de passar una temporada al llit. Quina llauna! Però el que més la preocupava era el cactus. Què pensaria si ella no hi anava? Deixaria de florir si no se sentia admirat? Va encarregar a la mare que el regués de tant en tant, però no podia demanar-li que cregués en ell com ella ho havia fet. Això es fa des del cor.

A vegades la Marga aconseguia forces per arribar fins a la finestra de la seva habitació i des d’allà observava el jardí, inclosa la seva cantonada preferida. Allà semblava esperar-la el cactus petit. No sabia desxifrar si estava tranquil, trist o desconcertat per la seva absència.

Va arribar un moment que ja no podia veure el cactus per la finestra; les altres plantes havien envaït el seu espai i el tapaven. Això ja era massa, la feia patir no saber segur si encara era al jardí, i va decidir preguntar-ho a l’avi. Aquest la va tranquil·litzar quan li va dir que el seu cactus continuava allà i que no es preocupés per res que no fos millorar la seva salut, que com més aviat es curés abans podria veure el seu estimat cactus.

I en això es va concentrar la Marga. Finalment el metge li va donar el permís per sortir de la seva habitació. Estava tan emocionada! Però, alhora, tenia por del que es pogués trobar.

Com la rebria el cactus després de tant de temps? Com estaria sense ningú que l’admirés?

I en avançar, els seus dubtes van anar-se esborrant a mesura que s’apropava. Davant d’ella hi havia un munt de fulles de les plantes veïnes al cactus i darrere s’intuïen unes punxes que devien ser del seu amic. Amb compte, va apartar les plantes i els ulls se li van emplenar de llàgrimes sense que ella en donés permís. Davant seu s’alçava un cactus enorme i poderós que a dalt de tot lluïa una preciosa diadema de flors que donaven la benvinguda a la seva estimada Marga.