EL PLANETA DELS ESTELS

Al planeta dels estels que conec tot era possible. Podies trobar-te amb estels de tot tipus, fins i tot de foc o d’aigua. Allà tot era molt fàcil, no calia ni parlar. Podríem dir que era el planeta de l’amor.

Només pel sol fet de ser-hi senties un amor tan profund que no tenia límits. Senties el mateix amor cap a una fulla que cap a un altre estel, que cap a tots els planetes i astres que es podien veure pel voltant. No sabies el perquè, però en aquell planeta senties que tot tenia sentit.

Un dia, un dels petits estels es va distreure, era molt curiós i això el portava a vegades a situacions un xic inesperades. Es va anar separant del seu món conegut i, quan va adonar-se’n, una força estranya se’l va emportar flotant molt lluny del seu planeta. Va passar així dies i dies, flotant i flotant.

No estava gaire espantat, encara tenia amor de reserva, però a mesura que passaven els dies, aquella sensació tan coneguda va anar consumint-se i el record del que un dia havia estat un amor ple va quedar en la memòria d’una de les seves puntes.

Finalment va topar amb un nou planeta. Era molt diferent, però també bonic. L’estel va decidir primer mirar, i per això es va enfilar dalt d’un turó. Després de molt observar, va començar a detectar com funcionaven allà. En aquell planeta, els seus habitants estaven molt enfeinats i tot semblava molt més complex que al planeta d’origen del petit estel. Allà tot es dividia en dos: blanc-negre, dalt-baix, dins-fora…, era un planeta dual.

D’acord, ho havia entès. A partir d’ara s’esforçaria molt, faria molta feina i procuraria saber el contrari de cada cosa per poder triar el que més li convenia. Volia formar part d’aquell nou planeta, ara era casa seva. I així ho va fer durant molt temps. Tot i que a vegades mirava al cel ben lluny, sospirant. No podia evitar recordar el seu estimat planeta. Era llavors quan la punta de l’estel s’il·luminava d’amor. Però estava una mica amoïnat perquè la seva punta cada cop s’encenia menys i tenia molta por que un dia s’apagués per sempre més i ja no li quedés res del seu origen.

I aquesta por es va quedar a viure amb ell durant molt temps, fins que un dia va oblidar de què tenia por, inclús ja no recordava ni que tenia por. Només sentia que alguna cosa no anava bé.

S’havia adaptat al nou planeta, però la sensació que allò no rutllava el perseguia cada dia i cada instant com si fos la seva ombra. Ara ja no sentia por, sinó una tristesa molt profunda que no tenia explicació.

Un dia que caminava amb tanta pena que arrossegava els peus més de l’habitual, va topar amb el cap contra un pal metàl·lic. Què hi feia allò allà al mig? Va decidir alçar la mirada i al final del pal hi va trobar un fanalet que va il·luminar el seu rostre per uns instants. I durant aquells segons, aquella llum que semblava acaronar-li la cara, va fer-lo connectar amb alguna cosa coneguda i valuosa per a ell. Va recordar, que feia molt temps, ell en tenia una, de llum, a una de les seves puntes, que li emplenava el seu cor. Llavors ho va comprendre tot. Necessitava recuperar-la.

Va buscar en el seu interior, però l’únic que hi podia veure eren laberints. Va decidir seguir els diferents camins, que potser algun d’ells el portaria fins a la llum de la punta.

L’estel ho va provar però s’atabalava. Al seu planeta tot era tan fàcil i allà tot era tan difícil!

Va tancar els ulls i ho va intentar amb totes les seves forces. Va estar una bona estona dret, amb els ulls clucs i ferm, però res de res. Com podia ser que amb tot el que s’estava esforçant no ho aconseguís? Què era el que feia malament? I quan ja estava a punt de desesperar-se i deixar-ho córrer, se li va acudir que potser havia de cercar la llum de la manera que es feien les coses en el seu planeta d’origen. Allà tot era molt fàcil, no calia ni pensar.

I va ser llavors quan un batec molt poderós el va conduir pel laberint i li va mostrar el camí. A poc a poc, es desdibuixaven les línies i s’anava enfosquint tot. Entrava en un buit immens, on hi era tot i res alhora. I allà al fons la llum de la punta l’esperava tranquil·la, segura que ell trobaria el camí.

Una gran calma el mantenia dret i amb els ulls tancats, mentre l’estel sentia al seu interior l’amor més gran que es pugui sentir.

L’amor total que feia que tot recuperés el sentit.