ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS DURANT LA INFÀNCIA

L’any 2019, l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS,  va considerar l’addicció als videojocs com un trastorn mental, donada la seva rellevància com a conducta compulsiva que pot interferir de forma significativa en la persona, alterant el seu comportament i afectant diferents esferes de la seva vida acadèmica, laboral, emocional, social, etc.

L’addicció als videojocs no afecta només la població adulta, sinó que cada vegada són més els nens, nenes i adolescents que la pateixen. En primer lloc, hem de diferenciar entre jugar moltes hores i tenir realment una addicció.

Una addicció genera sensació de plaer, el nen o nena necessita jugar perquè li provoca benestar, és un mecanisme obsessiu-compulsiu, com una via d’escapament a la por o la ràbia. S’assimila a una addicció a una substància, hi ha una dependència, i el cos i la ment necessiten cada vegada jugar més i més hores, per satisfer aquesta necessitat.

Quan el nen o nena no pot deixar de jugar, té un pensament obsessiu i li genera ira o frustració el perdre o el deixar de jugar per algun motiu, és alarmant i podem pensar que s’està manifestant una dependència al videojoc, una addicció.

Els nens i nenes i adolescents es troben en constant desenvolupament, el seu cervell està madurant i no posseeixen la capacitat absoluta de control i renúncia. Per això es fa més difícil que puguin assolir un cert control sobre les hores de joc i decidir per ells mateixos quan deixar de jugar. El nen o nena dependent del videojoc sent que necessita aquest joc i li costa prendre la decisió de deixar de jugar.

Aquesta dependència al videojoc genera els mateixos símptomes que l’addicció a substàncies, genera abstinència. Per tant, un nen o nena que deixa de jugar perquè els pares li treuen de sobte el videojoc, pot manifestar malestar, ansietat, irritabilitat, trastorns de la son o depressió.

Llavors molts pares i mares ens preguntem, què hem de fer per ajudar el nostre fill o filla a superar aquesta addicció?

Si realment existeix una dependència al videojoc, la retirada absoluta del joc, la prohibició total a jugar i el càstig no són la solució, doncs li provocaran al menor una síndrome d’abstinència que li farà perdre el control, s’enfadarà, tindrà ansietat, sentirà que s’ofega, li costarà dormir i fins i tot pot deixar de menjar. Evidentment necessitem actuar, i la forma més adaptativa de fer-ho és amb un cert control i progressivament:

1. Escollir videojocs adequats a l’edat del menor. Tots els videojocs porten un codi PEGI Pan European Game Information, un sistema europeu que regula el contingut dels videojocs. Si un videojoc porta un codi PEGI 10, significa que el contingut no és apte per a nens i nenes menors de deu anys, per la seva violència, llenguatge no apte, discriminació, escenes sexuals, etc.

2. Establir un horari per a jugar, millor que no sigui entre setmana i sempre després que el nen hagi fet les seves obligacions, deures, estudiar, recollir l’habitació, etc.

3. És important preparar la finalització del joc, que no sigui de manera brusca, sinó que hem d’anar informant el nen o nena que queden tants minuts per a finalitzar. Així podem reduir el temps de joc.

4. Els videojocs formen part de la tecnologia de la informació i la comunicació, però no hem de deixar de banda altres aspectes lúdics, altres maneres de divertir-se. Podem establir un equilibri entre els videojocs i els jocs tradicionals al carrer. La interacció social cara a cara, el contacte físic i la comunicació verbal amb el grup d’iguals és fonamental pel correcte  benestar del menor.

Evidentment, els videojocs també tenen una part bona, tenen beneficis sobre la capacitat de concentració i atenció i sobre la velocitat de processament de la informació. Estimulen l’aprenentatge i poden ser d’utilitat per millorar els reflexos i la capacitat cognitiva general. No hem de tallar de sobte la relació dels nostres fills o filles amb els videojocs, sinó saber trobar l’equilibri entre el món virtual i el món real.