Gestió Emocional a casa: Pautes bàsiques per acompanyar els nostres fills davant la noticia de la pèrdua d’una persona estimada.

PAUTES BÀSIQUES PER ACOMPANYAR eLS NOSTRES FILLS DAVANT LA NOTICIA DE LA PÈRDUA D’UNA PERSONA ESTIMADA

Un cop comunicada la notícia que una persona estimada ha mort (veure pautes a l’article Com parlar de la pèrdua amb els nostres fills, publicat a l’anterior número), la reacció del nen pot ser molt variada. Hem de tenir clar que si hi ha amor per aquella persona, hi haurà dolor, i que aquest es pot manifestar amb diferents emocions: tristesa, ràbia, culpa, por… Els adults hem d’entendre que aquestes són normals, i les hem d’acollir i sostenir sigui quina sigui l’emoció que expressa (potser plorarà de tristesa, o cridarà amb ràbia o es quedarà mut). En tot cas, hem de legitimar (“tens tot el dret a enfadar-te”) i normalitzar (“és normal que estiguis trist, la mama també ho està”), allò que està sentint. I validar, sigui quina sigui, la seva manera de viure el dolor.

En els nens és característic que la manifestació del dolor, a diferència dels adults, sigui intermitent, és a dir, el nen pot estar plorant i de sobte posar-se a jugar. Cal tenir en compte que al llarg del procés, tendeixen a manifestar el dolor més amb el seu cos i amb el seu comportament, que amb paraules (poden fer alguna petita regressió, com fer-se pipí al llit, mostrar-se més irritables, manifestar malestar com mal de panxa, de cap, disminuir el seu rendiment escolar…). Ens preocuparem en el moment que la simptomatologia sigui molt intensa o de llarga durada (per exemple, un nen en dol pot tenir una baralla puntual a l’escola i serà una situació normal, però demanarem ajuda si les baralles són repetitives o si el grau d’agressivitat és molt elevat). També poden aparèixer sentiments de culpa (“el meu pare ha mort perquè jo he estat dolent”), que hem de detectar i ràpidament fer saber al nen que ell no ha tingut res a veure amb el que ha passat.

Moltes vegades, els pares comenten que davant els fills, contenen les seves llàgrimes i fan veure que res ha passat. Al contrari, és bo compartir el dolor amb els nens i mostrar que aquest s’ha d’exterioritzar. L’única cosa que hem d’evitar és fer explosions de dolor davant d’ells, perquè això sí que pot fer que es sentin encara més desprotegits. Els nens faran el seu dol en funció de com ho faci el seu principal referent, és a dir, si la família té un estil comunicatiu obert i expressiu, el nen parlarà de la persona que ha perdut i expressarà les seves emocions i preocupacions. Per contra, si la família té un estil comunicatiu evitatiu, el nen seguirà la mateixa pauta de silenci.

Un altre aspecte que hem de tenir en compte en aquests moments, és animar-lo a preguntar el que necessiti, i sempre respondre amb la veritat, tenint present que el que el nen busca és tornar a sentir-se segur (“qui em portarà ara a l’escola? A partir d’ara et portarà l’àvia cada dia a l’escola”. “Tu també et moriràs? Si, tots ens hem de morir però en aquests moments veus que la mama estigui malalta? O s’hagi fet molt mal? O sigui molt velleta? I en el cas que passés, sempre hi haurà algú que et cuidarà, al teu voltant hi ha molta gent que t’estima: tiets, avis, cosins…”).

La següent qüestió que se’ns planteja és si els nens han d’anar a veure el cos i/o anar a l’enterrament. Mai podem donar per pressuposat quin és el desig del nen, no podem decidir si ha d’anar o no, ha de ser una decisió d’ell. Evidentment, abans que decideixi, li haurem d’explicar amb detall què veurà, ja que és molt probable que ho desconegui totalment. Per exemple: “La teva germana ara està en un lloc que es diu tanatori, està en una petita habitació, dins d’un taüt, sembla que estigui adormida però no ho està, està morta, podem anar a veure-la si vols i et pots acomiadar d’ella, tot i que ella no et respondrà…”. Aquesta situació només podria ser traumàtica si s’obligués al nen a fer alguna cosa que no desitja fer, com veure el cos si no el volia veure, o no veure’l si realment necessitava fer-ho. Si el nen decideix anar-hi, en tot moment anirà acompanyat per algú proper que li pugui anar explicant allò que va veient o succeint. En el cas que el nen no hi vulgui anar, se’l respectarà i no se’l culpabilitzarà per aquest fet. Les mateixes pautes són les que apliquem per la cerimònia (el nen escull què vol fer, sota prèvia explicació). Però en el cas de l’enterrament, podem promoure que participi de l’acte d’una manera activa, per fer que la cerimònia sigui personalitzada (per exemple, que faci un dibuix i el porti, o bé que reparteixi flors entre els assistents). La cerimònia esdevé un moment molt especial i únic, ja que és on ens acomiadem físicament del nostre ésser estimat i tenim l’oportunitat d’oferir-li un homenatge celebrant el que ha estat la seva vida, encara que ens sigui dolorosa la seva mort. És important incloure els nens en la situació, ja que d’aquesta manera es senten integrats en la família, poden acceptar amb major facilitat la realitat de la pèrdua, reben el suport que necessiten, i poden acomiadar-se.

Per Mònica Cunill Olivas. Doctora en Psicologia. Col. 09617

0

You may also like...